L'esperpèntic teatre de la Unió Europea

Si encara hi ha qui té cap dubte sobre l’esperpèntic paripé que representen populars i socialistes en les eleccions europees, que s’ho faça mirar. La pugna que hi escenifiquen no correspon amb les divergències reals dels programes electorals; menys encara amb les votacions en què participen; ni amb els pactes de governança de la Comissió Europea, que té el suport del PSOE, del PP i del Grup Liberal –compartit antany pels fulminats Ciudadanos i UPyD amb el PNB. Màgicament, les clatellades s’esfumen i les diferències s’evaporen com en aigua bullent. I se certifica que són més que cosins germans a l’hora de repartir-se’n el sucós pastís.

Quan els candidats i les candidates arriben a conquerir la preuada poltrona a Brussel·les i a Estrasburg s’embutxaquen 8.000€ nets de sou al mes, 5.000€ mensuals en despeses generals, 350€ diaris en dietes, amb tots els viatges pagats, unes indemnitzacions desorbitades i unes pensions daurades... Un botí que sol anar a parar a les vaques sagrades dels partits, com a premi per una trajectòria de control i de fidelitat, que els procura una parcel·la en un dels cementeris d’elefants polítics millors pagats del món. Un cas especial, el negoci rodó dels Comissaris de la Unió. A J. Borrell –que se la sap llarga per a menjar a part–, li cauen del cel més de 26.000€ mensuals i molts dels altres privilegis adés assenyalats.

Si ens fixem en les coincidències entre els partits en el quefer diari, les dades corroboren de manera fefaent que en més del 80% de les 1.500 votacions realitzades al Parlament Europeu en l’anterior legislatura han anat a l’uníson els grups socialistes i populars; i en un percentatge semblant els representants de Ciudadanos, PNB, Junts o ERC. I amb sintonia superior al 60%, els grups de Podem i d’IU. Unes afinitats amagades que no formen part del discurs polític en campanya electoral però que resulten una bona prova del nou o, com diria aquell conegut eslògan publicitari: la prova del cotó-en-pèl –que no ens hauria d’enganyar!

El sofert electorat ho accepta com si res, encara que no tot siguen flors i violes. L’espantada en els comicis europeus en general és també aclaparadora. En el cas de l’Estat espanyol, més del 50% de la població ha passat olímpicament de votar el darrer 9 de juny. Si ens fixem en el conjunt de la Unió Europea, 16 dels 27 estats membres superen aquesta xifra en escreix –amb Croàcia situada al capdavant amb més del 78% d’abstencionistes.

I si la mitjana de la participació europea arriba justet al 50% és gràcies als 5 estats on el sufragi és obligatori: Itàlia, Grècia, Xipre, Bèlgica i Luxemburg –amb multes de fins a 1.000€ i amb arrestos menors. Tot i les amenaces, a Grècia no s’ha superat ni el 42% de votants. En una comunitat veïnal cal més quòrum per a canviar el color dels tendals. Té masos la cosa!

L’electorat, emmirallat en la caverna de Plató, no arriba a percebre tota la realitat: les dretes i les esquerres sistèmiques gestionen un sistema econòmic i social –amb lleugeres desavinences per a poder mantenir la seua mínima parròquia de fidels votants– fonamentat en polítiques neoliberals, militaristes, xenòfobes, autoritàries i patriarcals. Que ho donen mastegat a una ultradreta molt més cruel. Caldrà deixar de mirar la paret de les insidioses ombres electorals que ens encadenen i maldar per una Europa solidària, ecològica, feminista i igualitària.