Prohibició de totes les armes nuclears!

Amb unes quantes dècades de retard, el 7 de juliol de 2017 les Nacions Unides aprovaren el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), signat per 92 estats i ratificat per d’altres 68. I després de tres anys d’entrar en vigor, la cosa no ha variat gens ni mica en la qüestió essencial: els 9 estats que posseeixen artefactes atòmics (els EUA, Rússia, la Xina, França, el Regne Unit, l'Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord) diuen que d’això res de res, que anant ells calents, se’n poden riure de la gent. A més, arrosseguen pel pedregar els 32 membres de l’OTAN i els seus aliats –acòlits submisos–, entre els quals n’hi ha l’obedient Espanya.

Des de l’enganyós lema “OTAN, d’entrada No”, cínicament emprat per F. González per a manipular el vot antibel·licista espanyol en les eleccions de 1982, han caigut moltes bombes sobre milions de persones innocents. Amb el denigrant canvi de jaqueta d’aquell dirigent del PSOE s’encetaven quatre dècades de promeses incomplertes i de mentides polítiques compulsives, una mena de ‘politic fakes’ tant o més pernicioses que les detestables ‘fakes news’. I d’aquella pols –ja ho podem ben dir–, estem de fang fins als ulls!

I com que déu els crea i ells s’ajunten, l’actual president Sánchez té l’oprobiós honor d’haver seguit l’infame senderol del senyor ‘X’ González en declarar-se un eufòric otanista, defensor del militarisme com a via indiscutible en el crític panorama bèl·lic actual, a qui li rellisca tot allò del perill nuclear. Però, no sempre ha estat així, és clar! Aprofitant la seua camaleònica trajectòria política, quan seia a la bancada d’oposició a Rajoy també fou capaç de jugar a posar cara de pacifista en plantejar al Congrés el suport al TPAN. Pura escenificació populista, perquè en arribar al govern, nyas, d’eixe color, ja se n’ha vist prou!

Des del criminal bombardeig atòmic sobre la població civil a Hiroshima i Nagasaki, el fet d’existir una cursa nuclear no ha impedit la proliferació de molts més conflictes armats –del que s’anomena una pau negativa–, sinó tot el contrari. Com va dir sàviament E. Galeano, qui organitza una guerra mai no dirà que ho fa per robar, per espoliar, per dominar... Les morts s’acumulen com si res de res, considerades danys col·laterals –un eufemisme letal. I tot, en defensa pròpia –afirmen– o millor dit: en benefici d’unes elits insadollables.

Per això, l’Aliança pel Desarmament Nuclear –una xarxa de 45 organitzacions de tot l’estat–, no defalleix a intentar assolir que el Govern espanyol signe el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears. Les raons adduïdes són de pes: violen el dret internacional, soscaven la seguretat del món, causen greus estropells al medi ambient i suposen el desviament d'una quantitat ingent de recursos públics que s’haurien de destinar a la satisfacció de les necessitats humanes i a avançar cap a models de societat més justos, equitatius i respectuosos amb l'entorn. Fer-ne ús d'una sola, ja sabem que és devastador però, fins i tot, sense detonar-ne cap, els impactes sobre la vida i sobre el medi ambient són realment esfereïdors.

(Les boles de la loteria atòmica estarien rodant en el bombo mental de Putin amb l’amenaça d’armes nuclears tàctiques passejades a prop d’Ucraïna? L’inconscient fatxenda de Macron li ho podria estar posant en safata amb l’anunci d’enviar-hi avions i militars?)