Prou de meninfotisme climàtic!

Fa més de 50 anys que les primeres evidències científiques sobre el canvi climàtic esdevenien irrefutables. La CIA, comandada per H. Kissinger –alhora criminal de guerra i Nobel de la Pau–, en posseïa estudis secrets concloents que usà de forma esbiaixada en funció de mesquins interessos crematístics i geopolítics. Investigacions que alertaven dels efectes que avui estem patint de forma gairebé irreversible: pèrdua de gel i de neu, temperatures que s’enfilen, sequeres, inundacions anormals... –ho va predir Marx en la Ideologia Alemanya: que les forces productives es convertirien en forces destructives.

La resposta de la classe política mundial contra aquestos efectes devastadors sobre la vida al planeta s’ha anat adaptant a les necessitats dels capos multimilionaris dels combustibles fòssils, per mantenir un sistema basat en el creixement il·limitat, el consumisme desbocat i l’ús descontrolat dels recursos naturals. I ens han anat presentant diferents façanes sobre el tema, però amb un mateix objectiu: mantenir el sistema capitalista en benefici d’unes reduïdes elits, insensibles davant la plebs empobrida i el medi ambient.

Fins i tot, hem hagut de suportar un negacionisme visceral que encara planeja en les dretes extremes. Recordem M. Rajoy quan s’atrevia a vomitar despropòsits com que el seu cosí, catedràtic de física, li havia dit que no era possible pronosticar ni el temps que faria al sendemà. Res a envejar a les pallassades propagades pel destarifat D. Trump –possible nou president del 2n estat més contaminador del món.

Així mateix, des de les primeres cimeres climàtiques dirigides per l’ONU (Estocolm, Rio), ens han fet passar bou per bèstia grossa en enredar-nos amb unes mentides que mai no s’han implementat. Que no s’ha assolit l’objectiu essencial de capgirar el canvi climàtic. Unes Nacions Unides que jugaren a l’argúcia del creixement sostenible, un oxímoron –dos termes contradictoris, com ‘intel·ligència militar’– que ha derivat en un quimèric capitalisme verd.

Un sermó neoliberal que cristal·litza actualment en un meninfotisme climàtic inacceptable que podríem qualificar de negacionisme relativista perquè no està disposat a fer canvis estructurals. Propugnen un ajornament sine die de mesures i es desvien de l’arrel del problema, sense anar al moll de l’os. Encara que es vista de seda, la mona mona es queda! I per això, molts Estats europeus estan sent denunciats per inacció climàtica.

Els tribunals de París reconegueren fa tres anys la responsabilitat de l’Estat francès en la crisi climàtica i els danys provocats per l’incompliment dels compromisos de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. I fa poc, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha dictat a instàncies de l’associació Iaies pel Clima que Suïssa ha violat els drets humans en no prendre mesures suficients contra el canvi climàtic. Una sentència històrica?

Fet i fet, caldrà seguir insistint en propostes necessàries en l’economia, en la política, en la resposta social... com el decreixement, la simplicitat voluntària, la suficiència local i comarcal, la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, el feminisme antipatriarcal, la democràcia de base, la socialització, l’autogestió... que puguen donar una oportunitat a les properes generacions i a l’habitabilitat planetària.