Via Domícia

Arribe a Vila-real. M’espera Dolors Martí, catedràtica de Francés i germana meua. Vora el Millars em parla, amb propietat, del que passa a França. Comença pel principi: Emmanuel Macron no ha enganyat. Va eixir de l’École nationale d’dministration en 2004. Este és el centre on es formen els alts funcionaris de l’Administració francesa. A l’any següent s’havia incorporat a la Banca Rotschild & Cia. de la qual esdevé, el 2010 director gerent. De 2006 a 2009 és membre del Parti socialiste, participa en la campanya electoral de François Hollande per a l’elecció presidencial de 2012 i, després, arriba a ministre d’Indústria i Economia. Convé no oblidar estes dades.

Quan, finalment esdevé president de la República, no pels socialistes, sinó pel seu propi partit, allò que aplica és, òbviament, una política econòmica liberal: tanca oficines de correu, centres d’imposts, servicis de maternitat, urgències, tribunals, comissaries, suprimix classes i, inclús, xicotetes línies de tren. Estes, i moltes més mesures, afecten, sobretot, als territoris rurals, més pobres i deficitaris en servicis públics. Els ciutadans d’estes àrees no tenen més remei que acudir als llocs on s’han concentrat estos servicis, la qual cosa alimenta un fort sentiment d’abandó per l’Administració francesa i, per suposat, pel seu cap: Emmanuel Macron.

Els ciutadans que es consideren agreujats no són sols els de les zones desfavorides. Les seues propostes de 2023 per l’augment de 62 a 64 anys de l’edat legal de treballar així com, de 43 anys la duració mínima de cotització, va provocar una onada d’indignació. La violència policial, exercida contra Nahel Merzouk, el jove franco-algerià de 17 anys, assassinat a trets per un agent de policia a Nanterre, i la burda explicació policial, van atiar el foc d’una insurrecció social, una autèntica espiral de violència d’acció-reacció. Precisament, en allò que fa a la qüestió racial, la llei d’asil i immigració, de 26 de gener de 2024, té com a objectiu principal la intensificació de les expulsions d’estrangers considerats com a il·legals.

Totes les mesures, diguem-ne de retalls socials, tenen com a objectiu reequilibrar la balança de finances de l’Estat francés. Ara bé, a ningú se li escapa el fet que Emmanuel Macron està liderant una política de rearmament. Atia, com tants altres països, la por a Rússia per a justificar l’augment de la inversió en despeses militars. Dit d’una altra manera, quan més necessàries són les despeses socials, més augmenten els retalls perquè cal reinvertir en armament i exèrcit. Cal recordar en este sentit que Macron s’ha mostra partidari d’enviar soldats francesos a Ucraïna.

Evidentment, en esta tessitura els socialistes són difícil alternativa perquè són els qui van bressolar l’actual president i les esmentades polítiques. Òbviament, a França, este descontent esdevé aliment polític per a Rassemblement national, la plataforma de Marine Le Pen, que explota este sentiment, alhora de desempara i descontent social.

En este context, l’electorat francés no pot sinó vore’s desconcertat i, Le Pen, aprofita per oferir-se’n com a salvadora. En este sentit l’extrema dreta està també en franca contradicció. D’una banda promet suport a tots els qui es consideren agreujats, víctimes de la globalització i del liberalisme econòmic, però d’altra, ella en forma part, precisament, d’eixa onada neoliberal agressiva. D’esta manera, votar-la, més enllà d’altres consideracions –tan necessàries- de tipus ètic, no és més que una manera de tirar gasolina al foc.

Deixe la meua germana. Baixe cap al pont de Santa Quitèria. Els orígens remots del pont del Camí Real em fan evocar Joan Francesc Mira (El tramvia groc), les seues reflexions sobre el Camí Real de Madrid, l’antiga Via Augusta. Al nord, el camí portava, recte, a la Via Domícia i la Gàl·lia. Per ella ha penetrat Europa. Esperem que continue sent la referència del millor d’Europa, no pas del pitjor. n