Normandia-Alacant

I en eixir, li vaig preguntar a mon pare «¿I què haguéreu fet si hagueren desembarcat a Alacant?» Ens vam posar a riure, clar. Havíem vist el film Saving Private Ryan de Steven Sipelberg. El metratge de les primeres seqüències mostra una aproximació plausible al que realment va succeir a les platges de Normandia quan les primeres onades de tropes nord-americanes arribaren a la platja d’Omaha.

Un cúmul de circumstàncies va afavorir als alemanys en aquell sector més occidental. D’una banda la mala mar, d’altra, el fet que moltes llanxes es van desviar excessivament del punt previst; a més que, que els bombardejos aeris i marítims havien deixat excessives casamates intactes. Hi havia el fet, també, que els penya-segats que dominaven la costa facilitaven la defensa alemanya. Conclusió: les baixes dels nord-americans (3.000) triplicaren les dels alemanys. Dit això, l’aclaparadora superioritat numèrica, marítima, aèria, terrestre i armamentística aliada, va fer-se sentir des del mateix 6 de juny de 1944.

Fins al 30 d’agost els morts nord-americans en l’Operació Overlord –nom en clau de la Batalla de Normandia- arribaren als 20.688. Es tractava de jóvens que havien arribat a les costes del continent europeu amb un ideal clar: acabar amb el nazisme, la seua ideologia i el seu domini. Huitanta anys després el premier britànic ha estat incapaç de retre homenatge a les víctimes del Regne Unit (11.000 morts) i als pocs supervivents d’aquella contesa militar. La qual cosa fa pensar en el sentit de tot aquell cúmul de morts, atés el rumb que estan prenent les democràcies dites occidentals, en estos temps que corren, des dels Estats Units a Anglaterra i des d’Holanda a Itàlia passant per França on, probablement es bote a les forces polítiques hereves dels col·laboracionistes.

Pel que fa a les tropes alemanyes, havien rebut instruccions de lluitar fins el final per a evitar que els aliats aconseguiren estabilitzar un cap de pont a les platges franceses. Cada búnquer tenia munició per a aguantar 48 hores de combat, però sols amb metralladores i artilleria lleugera no podien aturar la invasió. Els tancs alemanys i les tropes de refresc no reberen el permís de desplaçar-se a la zona de la invasió fins a moltes hores després, quan ja era tard. Era, és, un problema intrínsec a les dictadures on les decisions les pren el tirà de torn. Estes tropes d’elit sols podien desplaçar-se amb orde expressa del Führer, però ell estava dormint... i havia donat ordes explícites de que no se’l molestara. Tota la defensa pendent de què es despertara un senyor: lliçó que haurien d’aprendre els fans d’estes ideologies, diguem-ne «fortes».

Un altre cap, militar d’origen i amb ideologia també «forta» –l’hagué de forjar pel camí de la guerra civil- va ser el general Franco. Com Hitler, pressentia l’amenaça aliada, i com Hitler va sucumbir a la paranoia i al llarg de la costa hispànica, no sols Galícia, va disposar els preparatius per a la defensa. Mon pare, en caure el vespre, es posava la metralladora al muscle i, amb dos companys més que portaven la caixa de la munició, eixien de la Base Aèria de Rabassa cap a la platja. La realitat és que havien optat per fer este servici per lliurar-se de guàrdies i imaginàries; a més, podien dormir plàcidament en un cau fet en l’arena de la platja. La teoria, però, era més complexa. Allí estaven de guàrdia per si desembarcaven els aliats. Eren les ordes de la intel·ligència militar franquista (?) i calia cobrir l’expedient.

Per això ens rèiem, perquè, cas d’intentar-ho, els aliats mai hagueren pogut arribar a les costes d’Alacant. Sense cap mena de dubte aquells tres soldats, tots sols, hagueren aturat la invasió.