Criminals?

En l’edició de divendres 24 de maig Levante-EMV informava de l’exclusió d’Alternativa per Alemanya del grup Identitat i Democràcia que agrupa els partits d’extrema dreta de França i Itàlia. El detonant? Les declaracions del cap de llista de la formació alemanya Maximilian Krah blanquejant les Shutzstaffel alemanyes: en una entrevista va afermar que no tots els membres de les SS eren criminals. Ho eren?

La novel·la de Martin Amis The Zone of Interest dista, aparentment, del film homònim de Joanthan Glazer. No són dissímils, però, totes dos versions sostenen la mateixa qüestió de fons: la quotidianitat de vida dels militars de les SS totalment al marge de l’horror que ells, precisament, mantenien en els diversos camps d’extermini. El tema s’endevinava en l’anomenat Àlbum d’Auschwitz: un conjunt de fotografies que recull les diverses variants de la vida d’Auschwitz: des de la selecció de presoners en baixar dels transports ferroviaris, a la vida quotidiana dels SS. Hi ha fotos de funcionaris del camp prenent banys de sol en les muntanyes, d’alegre camaraderia en excursió, del personal femení ballant al so de l’acordió. També apareixen els oficials aplegats al voltant de la taula mentres dinen. Podríem dir que és la vida normal d’un grup de col·legues de treball en un moment d’expansió. Res de criminals, si no fóra pel motiu que els mantenia units: el funcionament de la maquinària de matar més complexa que els hòmens [sic] hagen dissenyat, construït i dut a terme.

Les declaracions de Krah han escandalitzat el Rassemblement National de Marine Le Pen. ¿Amb motius? Ni l’esmentada senyora ni el seu partit, han condemnat el règim de Vichy, o la batuda del Velòdrom d’Hivern (Rafle du Vél’ d’Hiv’) al districte 15 de París. Un total de 12.884 jueus van ser detinguts i concentrats en aquell velòdrom per a ser dirigits després cap als camps d’extermini. No sols hi hagué la responsabilitat directa de la policia francesa o de la Gestapo; també, i sobretot, el silenci d’una proporció important de la població no jueva. La col·laboració d’una bona part de la població no sols en estos fets, sinó en la pròpia ocupació, ha sigut objecte de no poques de les novel·les de Patrick Modiano.

¿I l’extrema dreta italiana? ¿Tampoc té res a dir? Sobre el feixisme italià sembla que no massa, o res. El Gran Consell Feixista va votar, en la nit del 24 al 25 de juliol de 1943 a favor de la privació dels poders de Benito Mussolini. Detingut i empresonat al nord d’Itàlia, fou rescatat per paracaigudistes alemanys. Allà va instaurar la República de Saló. Sobre les bestieses perpetrades pels membres del Partit Feixista Republicà no vaig a estendre’m. Tinc prou a evocar el film Salò o le 120 giornate di Sodoma de Passolini. No obstant això, la mà dreta de Giorgia Meloni, Ignazio La Brussa, col·lecciona bustos del seu admirat Duce. Quanta tendresa!

¿Eren criminals? Winston Churchill, conservador, ho tenia clar. En juny de 1940 haguera pogut pactar. Per a ell era l’eixida més fàcil. Ningú en el Regne Unit l’haguera acusat. Era conservador, sí, però optà per plantar cara a l’extrema dreta. Durant un any sostingué, en solitari, el seu pols contra Hitler, Pétain i Mussolini. I guanyà. Per a Churchill, i també per als milions de víctimes, no hi hagué dubte: eren criminals, tota la banda.