Carajo!

Fins no fa massa l’evidència més antiga d’elaboració de vi s’ubicava a la serralada del Zagros. Ara bé, posteriors excavacions al sud de Tbilissi, han evidenciat que realment el vi va es començar a elaborar un mil·lenni abans del què es pensava. Les gerres presentaven grans de raïm a prop del coll, i en les bandes hi havia representacions esquemàtiques d’hòmens amb els braços oberts, símbol d’alegria, i amb els atributs masculins, ben evidents, penjant.

El vi va ser considerat beguda sagrada en les cultures antigues del Mediterrani. Els grecs, per exemple, li dedicaren una divinitat: Dionís. Tenia categoria d’olímpic i també era estava present en els banquets i les orgies. Potser per això, en les representacions ceràmiques els membres virils erectes eren reservats, precisament, per als sàtirs i altres personatges no desitjables. Ben al contrari, si ens fixem, per exemple, en els Guerrers de Riace, trobats el 1972 al mar, a la província de Reggio de Calàbria, vorem que es tracta de dos bronzes que transmeten potència però que, comparativament, mostren un penis objectivament vist, xicotet. El motiu era que l’home ideal no devia gaudir d’uns atributs virils generosos; ans al contrari: Aristòfanes parla en ‘Els núvols’ de l’ideal de bellesa masculí: «el pit llustrós, la pell brillant, els muscles grans, la llengua curta, el cul gran i el membre xicotet». Eixa concepció d’ideal masculí amb penis xicotet, no sols va ser plasmada en les obres d’art sinó que, com hem vist, es va escriure. Este cànon de masculinitat va perdurar en el temps. Quan més d’un mil·lenni després, Miquel Àngel va esculpir el seu David, en concebre la proporció del penis va plasmar l’ideal d’harmonia clàssica, de manera que, amb el membre xicotet simbolitzava la virtut, la superioritat espiritual i la bellesa de l’heroi.

Això ho sabia Hope Carrasquilla quan era directora de la Tallahassee Classical School abans de dimitir. Motiu: en el temari del sext grau -dotze anys- hi ha el David de Miquel Àngel, i la dona el va explicar i va passar la imatge. I ací es va embolicar tot. Dos pares van acusar la mestra d’haver impartit pornografia. Llavors el president de la junta escolar va llançar un ultimàtum a la professora Carrasquilla: o dimitia com a directora o botava del centre. La dona havia de menjar, evidentment va optar pel mal menor i va cessar.

Com a conseqüència d’este xou el governador de Florida, Ron DeSantis, va aprofitar per ampliar una llei que prohibix a les escoles públiques ensenyar educació sexual i identitat de gènere. Enmig, el David de Miquel Àngel o la Venus de Willendford, són meres excuses. Després, l’alcalde de Florència va fer un reconeixement a Hope Carrasquilla, però el mal ja estava fet: havia perdut la seua plaça. Estem lluny de Florida, però ací començaren a traure la pateta, la pata i el cos només arribar. L’última, o penúltima, no sé, l’evidencia Levante-EMV: l’ajuntament de Rocafort borrant un mural pro Palestina sobre una paret no municipal. La calle es mía!

Evoque tot açò en escoltar la primera dama de Madrid proclamar «viva la libertad, carajo!». M’alce. Passege per la meua biblioteca. Ignore quins llibres no puc adquirir ací per motius ideològics. En un racó em trobe uns tresors sentimentals: llibres socarrats que fa cinquanta anys vaig adquirir a la llibreria Ausiàs March que regentaven Frederic Martí i Toni Mestre. Al sòtan d’Ambaixador Vich conservaven els llibres cremats per ja no recorde quants atemptats. I ara estos ens parlen de llibertat. Carajo! [«Miembro viril», RAE dixit].