Himnes, futbol i processons

Des que era un nen m’ha agradat el fútbol, tant la práctica trepitjant la gespa com un simple espectador amb els glutis escalfant la fredor i duresa del ciment de les grades. Anar complint anys m’ha allunyat de la gespa i del ciment i ara el futbol es un esport que tan sols practique com espectador des de la casolana comoditat del sofà amb la companyia d’un bon whisky. D’aquesta guisa he patit, cada setmana d’aquesta temporada, els partits dels clubs dels meus amors, tots dos amb el blaugrana per bandera. Dissabte passat, amb la tranquil·litat que dóna no ser partidari de cap dels equips que lluiten per la victòria vaig engegar el televisor per veure el partit entre les seleccions espanyola i croata a l’estadi de Berlín. Vaig alçar la copa de whisky amb el desig de veure un bon partit de futbol i que guanyés el millor. I les dues coses es van complir.

Però una vegada més, a l’inici, vaig veure que encara continua un ritual ancestral com la cerimònia dels himnes patris que cada jugador es pren com millor li plau. Alguns es planten sobre la gespa com si en aquelles notes musicals els fos l’orgull, i fins i tot la vida, firme el gest, la barbeta alçada, l’esguard al cel i els llavis oberts entonant una lletra que, generalment, canta les gestes del país que representen, mentre els més hooligans dels seus patriotes s’esgargamellen i, fins i tot, arriben a plorar de l’emoció. Mentre els croates cantaven plens d’orgull, l’onze espanyol tenia els llavis callats, no tenen una lletra que cante les gestes del gloriós passat espanyol. Els francesos poden cridar allò de «aux armes, citoyens», els valencians «ofrenar noves glòries a Espanya» i els catalans «quan convé seguem cadenes», però, ai, las, ni valencians ni catalans tenen dret a jugar en campionats internacionals. La selecció espanyola si, però té un himne sense lletra.

Però no sempre ha estat d’aquesta manera. Els que vam ser nens durant la posguerra cada matí en entrar a l’escola cantàvem l’himne a Espanya, i ho fèiem amb lletra i música, una lletra que havia escrit el poeta José María Pemán, home del régimen. Molts erem els nens que, sense lluitar havíem perdut aquella guerra, però encara no ho sabien, i sota l’atenta mirada d’un mestre, moltes vegades amb la insignia de alférez provisional al trau de l’americana, firmes i mirant fixament a la paret des d’on, eternament joves, ens vigilaven José Antonio Primo de Rivera i Franco, cantàvem allò de «Triunfa España/ los yugos y las flechas/ cantan al compás del himno de la fe». I ara els nets dels que ens feien cantar cada dia aquesta himne junt amb el ‘Cara al Sol’ i l’himne dels carlins s’atreveixen a parlar d’adoctrinament si es vol ensenyar el valencià a les escoles.

En sobren els himnes, però si hagués de triar algún himne sería aquell que diu «El bien más preciado es la libertad/ Luchemos por ella con fe y con valor». Crec que els himnes, tots, estan de més als estadis de futbol però també a les processons on, deu ser una trista herència del franquisme, sona cada vegada que una imatge entra o eix de l’església.