Un més que calorós 2 de setembre, com avui però de 1985, començaren les excavacions arqueològiques de l´Ajuntament de València a l´antiga Almoina, que per aleshores era un gran solar amb un camp de futbol al mig, on jugaven els escolanets.
Aquest gran espai vuit de 2500 m2 s´havia format a la postguerra per ampliar la Basílica dels Desemparats i executar un grandiós projecte de l´arquitecte Traver, que havia guanyat un concurs fet en 1930, i que finalment ni es començà a construir. El cas és que amb l´arribada de la Democràcia als ajuntaments (1979), es va plantejar donar un altra solució urbanística a un lloc tan emblemàtic al bell mig del centre de València.
En un principi, les excavacions deurien precedir a un "Jardí Litúrgic" (sic) d´us privat. Però, tal com ja es podria preveure als diaris del dia desprès de l´inici dels treballs arqueològics, es considerava molt probable que les previsibles troballes monumentals pogueren modificar la idea inicial, com aixina va ocórrer. El ràpid descobriment del cementiri reial islàmic i de l´Alcasser (palau dels reis àrabs), seguit per la lenta però constant aparició d´altres restes tan importants com el baptisteri, el fòrum, la basílica judicial romana, la cúria (Ajuntament), les termes, el santuari d´Asclepi i altres més que han canviat la concepció de la història de València, als pocs anys suposaren un canvi radical i donaren peu a un període de paralització (1992-1996).
En paral·lel a les excavacions, l´Ajuntament començà la rehabilitació del palau de Berbedel/Marques de Campo, tot just al costat, amb la intenció de servir de complement a l´Almoina com a futur espai per mostrar l´arqueologia i els primers segles de la història de València. Entre 1989 i 1994, allí es van inaugurar varies sales dedicades als períodes romà, visigòtic, islàmic i medieval. A més, hi havia la intenció de comunicar directament l´excavació amb l´edifici des de el seu pati. La idea era crear un gran espai cultural connectant ambdues parts, amb el que es preveia la visita d´una gran excavació i d´un museu complementari.
Amb una bona part del Museu ja instal·lat, i la meitat de l´excavació feta, alguna ment preclara, de fugaç presència, va decidir desmantellar el Museu a penes creat, per muntar un altre, molt més variopint, que s´anomenà Museu de la Ciutat, que podrà ser un museu, un tant de concepció decimonònica, però al cap i a la fi museu, però de la ciutat en te poc. Els seus fons provenen de molts llocs i d´antigues col·leccions municipals de tota mena, entre les que numèricament destaquen les obres pictòriques. Es va desmuntar un nou Museu d´Arqueologia, amb un futur assegurat, per fer un altre d´objectes variats, bàsicament de quadres de segon, o tercer nivell, tot i que molt a prop està el Museu de Belles Arts, la segona pinacoteca de l´Estat. Qui va a visitar una col·lecció de poc interès quan ben a prop hi ha un altra de categoria? Simplement cal veure les estadístiques reials de visitants.
Però igual que d´un dia a un altre es desfà un museu a penes creat, també se´n han fet d´altres que no estaven prevists. Aquesta mancança d´un mínim pla dels museus municipals està en la base de la improvisació continua que ha imperat. El cas més notori, però no únic, ha estat el del Museu d´Història de València (MHV), que un bon dia va sorgir, aixina de repent, com a contingut del gran dipòsit d´aigua de la ciutat, magnifica obra d´enginyeria del segle XIX. Crec que ho he explicat a la inversa. No és que volgueren fer el MHV, dintre d´un inexistent pla cultural d´infraestructures museístiques, és que hi havia un gran espai soterrani al costat del Túria, pràcticament en Mislata, que calia dotar de contingut. Tot i que s´arribà a plantejar un altra alternativa més adient al lloc, com fer una museu de València i l´aigua, el final es va decidir per l´opció del MHV, tot i la més que excessiva llunyania de tot.
Es a dir, que es tornava a fer altra vegada, però a fer punyetes, el museu que s´havia desmantellat abans. Això si, amb una inversió espectacular.
Amb aquesta situació, quan finalment es va decidir que les excavacions de l´Almoina es farien visitables, ja havia desaparegut el més que necessari edifici complementari per a desenvolupar la didàctica. De fet, en bona llei, o siga, legalment, ja no es podia crear un museu en si, sino un altra "cosa", que es va dir Centre Arqueològic de l´Almoina.
Els treballs de l´Almoina no es van tornar a engegar fins a 1996, ara de la mà de la Regidoria d´Urbanisme, que va reprendre un projecte que la de Cultura havia abandonat, per utilitzar una paraula suau. Des de Urbanisme es va recuperar l´activitat, i entre 1996 i 1999 es va capgirar la situació a tots els nivells: es reprengueren les excavacions, començaren les necessàries restauracions, avançaren els estudis i s´iniciaren les primeres visites a cel obert entre 1999 i 2003. Experiència aquesta que tingué gran èxit de públic, amb una mitjana de visites de 11.000/10.000 mensuals, quan la instal·lació actual a penes arriba a 40.000 a l´any, és a dir, 3.500 al mes.
A principis del present segle/mil·lenni, per la premsa ens (tot l´equip tècnic que treballava a l´Almoina) assabentarem que s´havia decidit que sobre les excavacions es faria una plaça amb un paviment de vidre. Semblava que ningú havia previst que el vidre és un material que es trenca amb certa facilitat i, més encara, si està l´aire lliure per a que el trepitgen a discreció. Amb aquests "mimbres" es va fer i executar un projecte a càrrec d´una empresa que va guanyar el concurs públic tenint com argument principal la forta baixa econòmica i no la seua experiència en delicats i complicats treballs de restauració com aquest. La obra es va terminar molt més tard del termini previst i desprès de no poques dificultats tècnico-econòmiques-administratives, i gràcies a la famosa visita del Papa. La instal·lació museística es va inaugurar a les darreries de 2007, sempre sota la direcció de la Regidoria d´Urbanisme.
A inicis de 2008 es va transferir la gestió a la Regidoria de Cultura, malgrat un informe que recomanava no acceptar la cessió, si abans no es feien una sèrie de modificacions importants. Al poc, es va nomenar director de l´Almoina al que subscriu, que era també el que havia recomanat no fer-se càrrec de l´invent. Des de la nova responsabilitat assumida, férem tot el possible, amb els mitjans existents, per millorar la gestió i conèixer un aspecte bàsic per a la supervivència física de les restes arqueològiques, que s´havia menystingut: el control de les condicions d´humitat i temperatura. Des d´un primer moment, les medicions demostraren que era un problema molt greu, car les aparatoses instal·lacions d´aire que, en teoria, devien mantenir les constants dintre d´uns marges establerts, no feien més que seguir les condicions ambientals de l´exterior. Si fora plovia, dintre es disparava la humitat, si venia Ponentà, dintre no hi havia humitat. La calor es mantenia més o menys correcta, però la humitat sempre ha estat descontrolada i amb unes fluctuacions que superen el mínim que deuria haver-hi.
Tot això, significa que els objectes de ceràmica i metall, la pedra, els enlluïts i altres restes antics estan sotmesos a un inexorable i continu procés de degradació en forma de disgregació de material que salta a la vista. La creació d´un espai tancat on l´aire no corre i el fracàs del sistema d´aeració, són la base d´aquest gran problema.
També ha donat molts maldecaps la bassa del centre de la plaça, que requereix d´un continu i costós manteniment i neteja, que quan no s´ha fet (2009-2010) ha arribat a ser un problema d´higiene i salut pública.
Front situacions com aquestes, recentment (2013) se´ns va arribar a prohibir prendre medicions d´humitat i temperatura davant un greu problema d´augment sobtat del calor, provocat per la retirada de l´aigua a la bassa i el consegüent efecte lupa, que va fer pujar la temperatura a l´interior, que és un lloc públic que es visita, a més de 30º (òbviament no férem cas de l´ordre).
Fa poc també es van taponar algunes de les goteres recurrents, però des de l´interior, no l´exterior, amb el resultat, ben previsible, que han aparegut de noves a altres llocs. El desconeixement gairebé total del lloc d´entrada de l´aigua des de la plaça, en teoria impermeable, ha provocat l´aparició d´autèntics fenòmens càrstics, com a les coves, amb estalactites i estalagmites incloses, que caldria integrar al itinerari de visita, atès que no hi ha manera de controlar el circuit de l´aigua sota la plaça.
A hores d´ara, l´Almoina és una bona herència on cal fer una bona reforma integral i transversal de moltes coses, o seguir com ara, posant tiretes, quan cal fer cirurgia.
Per ultim, estaria be saber que ha passat amb una de les millors peces de l´Almoina, un gran anell d´or, que des d´octubre de 2014, amb altres peces, no ha tornat a la vitrina desprès d´anar a una exposició al Museu de la Ciutat, al costat mateix de l´Almoina. On estarà?
