Sant Nicolau, arquitectura religiosa d’avantguarda

«L’Església mai ha considerat com a propi cap estil artístic, més bé, acomodant-se al caràcter i les condicions dels pobles i a les necessitats dels ritus diversos, ha acceptat les formes de cada temps...» (Concili Vaticà II, capítol VII, 123, sobre l’art i els objectes sagrats).

Fonamentant-se en aquest principi, l’Església Catòlica assumeix l’arquitectura moderna amb certa rapidesa. Cal assenyalar una natural evolució condicionada pels factors comuns al fet arquitectònic: mentalitat del promotor, voluntat d’estil i capacitat creativa de l’arquitecte, possibilitats materials i econòmiques. A mitjans del segle XX els ànims eren poc propicis a la ruptura. El fervor catòlic única religió admesa, arribava als límits de l’exaltació, es requerien grans espais capaços d’acollir actes multitudinaris, no obstant això, comença a manifestar-se una depuració formal molt interessant: arquitectura geomètrica sense ornamentacions, volums purs, sinceritat estructural, textures de ceràmica industrial i formigó vist. En aquells dies se sentia dir: «pareix un magatzem».

Partint d’aquests plantejaments, es podria debatre si l’arquitectura religiosa deu formular-se amb propostes que creen atmosferes tradicionalment subjugants, o si pel contrari, se li deu assignar el llenguatge coetani del moment, contemporani, tal com ha sigut al llarg de la història.

L’església com institució, en línies generals, serà suficientment flexible respecte a eixa evolució d’estil, formes i maneres, sempre que es respecten els seus programes de necessitats i litúrgies.

Així doncs l’assimilació de l’estil modern serà relativament fàcil per les raons següents: per la clara obertura i intens treball pastoral a nous barris de creixement ràpid, per la progressiva simplificació del ritual litúrgic que permet una organització molt senzilla de l’espai arquitectònic, i per la necessitat de deixar constància de l’austeritat en les despeses i elegant sobrietat en els llocs on s’ha de proclamar la paraula de Crist: traces senzilles i materials modestos. Aquest nou estil no podia ser altre que el racionalisme modern, l’organicisme, el brutalisme o l’expressionisme.

El Concili Vaticà II sistematitza i divulga aquests postulats, però abans ja els arquitectes d’avantguarda plantegen, amb les seues propostes, aquesta revolució en l’arquitectura religiosa, sent el temple de Sant Nicolau una mostra molt representativa del que diem. El projecte el redacten l’enginyer Eduardo Torroja i l’arquitecte Gonzalo Echegaray el 1959. El Concili Vaticà II es convoca el 1962 i es clausura el 1965.

Quan el Concili es clausura, la imatge exterior de l’Església ja havia començat a canviar. Les conclusions conciliars acceleraran aquests canvis també en els llocs de culte. I l’Església va impregnant-se d’un tarannà més pastoral; el sacerdot oficiant donarà la cara als germans fidels i dialogarà amb ells; la paraula de Crist i els sagraments es difondran en llocs i ambients sobris.

Fins aleshores els creients arribaven a Déu subjugats en espais majestuosos; ara el que es pretén es aplanar el camí amb espais a escala humana. Conseqüències concretes de tot açò foren: gir de 180 graus de l’altar (exempt i de cara als fidels); desaparició dels grans púlpits; supressió o simplificació de capelles, materials apropiats i nous, èmfasi i valoració de la llum com a símbol i font de comunicació divina.

S’erigeixen temples que, sense renunciar a la seva carrega simbòlica, s’adeqüen a la nova realitat dels temps que corren i es converteixen en aparador de la més candent arquitectura d’actualitat. Bandes longitudinals de llum natural, horitzontal i sense interrupció que obertes a les testeres i la coberta projecten la llum de les vidrieres cap al presbiteri i tota la nau, creant un tros d’aire humanitzat i brillantment il•luminat: combinant espai, construcció i llum per a crear una atmosfera quasi mística que convida a l’oració, a la «comunicació» del creient amb Déu en un espai lleuger i ingràvid.

El temple de Sant Nicolau entronca amb l’avantguarda arquitectònica europea i americana, molt pionerament, que introdueix en l’arquitectura religiosa un nou sentit a l’espiritualitat en l’espai, creant ambients que induïxen a l’oració mitjançant la humanització de l’escala, la llum i les noves tecnologies, amb una tendència minimalista i sòbria: obres com l’església de Sant Francesc d’Assís en Oliva (1958, de Joaquin Aracil), l’església del Patriarca Sant Josep en València ( Juan José Estellés), Nostra Senyora del Loreto de Xàbia (1962), l’ampliació de la mare de Déu les Neus de Calp (1967) i la nova parròquia del Carme de Benidorm (1973), constiueixen bons exemples coetanis a la nostra església de Sant Nicolau, d’aquesta arquitectura religiosa d’avantguarda que es consolida als anys 60 i 70.