L’art, a subhasta

Els mitjans de comunicació, amb certa assiduïtat, ens informen de les subhastes d’art, a vegades amb cotitzacions d’eixida de poc valor, però amb remats ben substanciosos. La raó és ben coneguda perquè l’art s’ha convertit en un refugi segur per al capital que no vol arriscar en la borsa o en inversions sense control immediat. A un nivell més modest, també l’art valencià té la seua quota de mercat, sobretot per l’interés que susciten alguns pintors dels segle XVI, és a dir, dels que van introduir o fer avançar el Renaixement a les nostres terres. Els noms del Mestre d’Alzira, d’algun dels Requena i ara mateix el de Paolo da San Leocadio (Reggio Emilia, 1447 – València, 1520), han tornat a l’actualitat gràcies al reclam de les subhastes d’art.

El cas de San Leocadio, tan vinculat a Gandia, és especialment significatiu perquè l’obra subhastada a Itàlia és una de les pintures del retaule major de l’església de Santa Maria, de Castelló, desaparegut a finals del segle XVIII. Una constatació confirmada pel professor Ximo Company en la seua magna obra Paolo da San Leocadio i els inicis de la pintura del Renaixement a Espanya (CEIC Alfons el Vell, 2006), també en versió italiana editada a Palerm amb la col·laboració de l’esmentada institució gandiana. Paolo da San Leocadio, que havia arribat a València gràcies a les gestions del cardenal Roderic de Borja, va rebre l’encàrrec del Consell Municipal de Castelló de pintar el gran retaule de Santa Maria, que va acabar cap a l’any 1500. La moda barroca i post-barroca el va arraconar a la sagristia, substituït per un retaule escultòric de Juli Capuç. Ara, gràcies a una subhasta, pareix prou segura l’atribució al pintor italià. Com ha tornat a la llum pública esta pintura, després de 250 anys, mereixiria tota una investigació digna d’algun avesat detectiu.

L’avidesa insaciable del mercat internacional de l’art, ben alimentat des del segle XIX per guerres, revolucions, vendes sense control i robatoris, ha deixat abundants referències en cròniques periodístiques i en la literatura. En este sentit, sobre el primer gran espoli artístic a l’Espanya del segle XIX, tenim una detallada narració en El equipaje del rey José, de Pérez Galdós. En este «episodio nacional» descriu l’eixida de Madrid del rei Josep, a l’estiu de 1812, i el viatge cap a Vitòria, amb una immensa càrrega de béns de joies, obres d’art, mobles i vestits, ben assessorat pels experts de l’exèrcit. Encara que moltes obres d’art van poder ser retornades uns anys després, Galdós també indica que, en arribar els vencedors britànics del duc de Wellington després de la batalla de Vitòria, com en el botí «no escaseaban las obras de arte ni en el ejército inglés los anticuarios, hubo pieza que valió a sus primitivos tomadores guinea sobre guinea». L’espoli d’uns i altres va fer córrer la veu a Europa i als Estats Units la notícia de la magnificència del patrimoni artístic espanyol i com era de fàcil introduir-lo en el mercat.

Quan les lleis liberals del període 1836-1838 van suprimir les congregacions religioses i els seus béns van ser subhastats, convents i monestirs van ser abandonats i moltes de les seues obres d’art van ser dispersades o venudes. A la nostra comarca, entre altres exemples, tenim els casos dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna, quasi enderrocat, i el de Sant Jeroni de Cotalba, tan unit a l’obra de Nicolau Borràs. En tots dos casos, a més, els monjos ja no van retornar després dels canvis legals de l’època de la Restauració, ja a finals del segle XIX. Estes vicissituds han fornit una part ben important del mercat internacional de l’art, sobretot amb destinació nord-americana.

Quan l’any 1501 la duquessa Maria Enriquez va signar el contracte amb Paolo da Santo Leocadio per a la realització del retaule major de la col·legiata de Gandia, el pintor italià, ja ben conegut per les pintures murals de la volta de l’Altar Major de la catedral de València, va tornar a reforçar els seus lligams amb la família Borja. Ximo Company va descriure perfectament aquell conjunt de 25 taules en el seu llibre Pintura del Renaixement al ducat de Gandia (Institució Alfons el Magnànim, 1985), tot i que el retaule havia desaparegut en la guerra de 1936-1939. Posteriors investigacions a partir de la memòria oral, segons Antonio Calzado i Bernat Martí (Revolució i guerra a Gandia, 2017), confirmen que les pintures van ser recollides en unes dependències municipals, encara que alguns han intentat, com Vicent Pellicer i Rocher, seguir-ne el seu rastre fins al port de Marsella, des d’on ja no s’ha pogut avançar més.

Acompanyant les notícies sobre la troballa d’una obra d’art en el context d’una subhasta, s’hi acostuma a expressar el desig del seu possible retorn al lloc on es va pintar i exhibir durant molt de temps. Un desig que, tret d’algun cas excepcional, no té cap possibilitat de ser acomplit, entre altres raons, perquè, a més de la voluntat dels seus actuals i legítims posseïdors, la dispersió de les obres és tan gran que ja no és possible una reconstrucció d’aquells conjunts que la incúria, les modes, la venalitat i la barbàrie humana han escampat per tot el món. Possiblement, ara i ací, és més urgent i necessari conservar, protegir, restaurar i fer conéixer tot allò que encara forma part del patrimoni de tots, com una contribució essencial a la cultura i a l’esperit d’un poble. n