Demanar i donar gràcies a Déu

Hui, quan comence a escriure este article, fa vint-i-cinc anys que va morir Lolita, ma mare. Va morir sobtadament, quan estava ingressada en l’hospital per a intentar diagnosticar quina cosa li passava, perquè li passava alguna cosa que jo no aconseguia albirar ni tampoc he arribat a saber mai per quina causa ella va faltar. Tampoc sé, exactament, de quina cosa faltà mon pare, el dia següent, també en l’hospital, on l’haviem ingressat després de la incineració de ma mare, però el que sí que sé és que, durant mesos, em vaig quedar com atabalat, amb la sensació d’haver patit un robatori en el meu esperit i una llaga en la meua ànima. El pas del temps m’ha permés anar, a poc a poc, aclarint imatges i records de les paraules i dels consells i sent el meu interior curullat de les coses de Lolita.

Ma mare tenia una mena de deformació religiosa de la realitat. Per a ella tot el que ocorria era gràcies a Déu. Es passà la vida demanant-li per tot i per a tots i, sobretot, donant-li gràcies. 

Jo la visitava sovint, els pares vivien prop de casa i tan sols a un centenar de metres de la consulta. El record d’eixes visites és tan reconfortant! Ella estava molt orgullosa del seu fill i de la seua filla, perquè érem coneguts i estimats i també ho estava dels seus nets, quatre xiques i un xic, els quals eren molt estudiosos i es criaven molt sans. Ella estava convençuda que tot allò era gràcies a la intervenció divina, per la qual cosa sempre estava donant les gràcies a Déu. A tota hora.

Però com si no fora prou, em preguntava, sovint, si jo també ho feia. M’ho preguntava com amb discreció, com no volent entrar en la meua intimitat, però tractant d’influir maternalment en la meua voluntat: «Has de fer-ho Pasqual», em deia, «Has de donar sempre gràcies, Ell sempre t’ha ajudat» i, tot seguit, em contava com ella tots els dies li demanava a Déu per tots i cadascun de nosaltres.

Jo, aleshores, em somreia i li deia, delicadament, que no havia de fer-ho, que no havia que marejar a Déu, que no li donara faena per nosaltres, perquè, afortunadament, estàvem tots bé i no necessitàvem ajuda. Aleshores jo li contava que Déu tenia massa veus que escoltar, que en els hospital com el que jo treballava hi havia uns sala de pediatria amb xiquets d’ulls grans i caps pelats per la quimioteràpia, que en la sala de reanimació i havia joves d’ulls tancats i caps badats pels accidents amb aquelles maleïdes «vespinos» i que en els quiròfans, tots els dies, hi havia persones que es dormien anestesiades confiant en les mans dels cirurgians, mentre en els corredors de les sales de pediatria dels hospitals, en les sales d’espera de les cures intensives i en les dels quiròfans, mares angoixades li demanaven a Déu que aquella quimioteràpia fora miraculosa, que aquell fill despertara del coma i que les mans d’aquell cirurgià estigueren, aquell dia, especialment consagrades.

«No molestes a Déu mama», li deia, «perquè està molt ocupat, no li demanes per a nosaltres, si de cas dona les gràcies perquè els teus nets no estiguen en eixos llocs de l’hospital. És per a eixos xiquets pels qui ha que resar, pels qui has de demanar, perquè els nostres estan perfectament sans física i mentalment». «No molestes a Déu mama», li deia jo, amb tendresa.  

Ma mare era, des de sempre, de missa diària i de consultar els seus dubtes al rector de la parròquia de la Sagrada Família. Ella i mon pare seien sempre en el mateix lloc, en un dels bancs anodins de l’església en el qual, si he anat allí per qualsevol circumstància, el busque i sempre sent una mena de confortabilitat quan seu en el seu lloc.

Jo ho he intentat per ella, i també per mi. Anar a missa, escoltar la paraula. Recorde com el temps de major confortabilitat espiritual aquell quan anàvem a la missa diària en els escolapis i em pareixia que el que deien els rectors tenia sentit, que la missa i la paraula li donaven sentit a la vida.

No recorde quan vaig perdre la fe en la paraula escoltada des dels púlpits, però ja fa molts anys que em va passar, fou quan sentia que el que deien els capellans tenia molt poc a veure amb el que es vivia fora de les esglésies. A mi el que m’impactaven eren les paraules que escoltava dir a les dones en la meua consulta quan es trobaven envoltades per la por i l’angoixa enmig de la terrible malaltia, eixes paraules de confiança i de mirar al futur amb esperança, de voluntat de lluitar contra la malaltia, eixes paraules d’eixes dones en la frontera de la mort m’han fet moure més l’esperit que en aquelles escoltades en l’església sempre dirigides cap a una preparació per a la vida eterna.

Ma mare creia fermament en Déu, a mi em resulta difícil creure i el ser metge tampoc m’ha ajudat molt a fer-ho. Em costa admetre el que veig en les sales dels xiquets malats, em costa comprendre l’absència de la misericòrdia divina en l’esdevenir de les malalties infantils, com no vaig comprendre mai el dolor insuportable i injustificable dels pacients amb els càncers terminals, com si no fora suficient morir-se, haver de fer-ho rabiant!

Sé que hi ha una propensió de retorn al si de l’església per part de la gent gran. Diuen que és una reacció natural davant de la proximitat de la mort. Una manera d’assegurar-se el futur en el cel. A mi em sembla massa lleugera eixa creença, esta justificació, eixe «per si de cas fora cert», per allò del juí final i del risc del foc de l’infern. Jo porte anys buscant el camí del retorn a aquells anys de pau i plenitud de pau espiritual de la infància i sent una enveja sana per tots aquells que tenen una fe sana, convençuts de les seues creences, de poder escoltar la veu de Déu i, sobretot, sent per tots ells un immens respecte, tot el respecte que tinc per la memòria de ma mare.

Casualment, he tornat a veure la pel·lícula de Fernando Meirelles ‘Los dos Papas’, ho faig sovint i, encara que es publicita que està basada en fets reals, sé que no ho són, però els diàlegs són extraordinaris. Un d’ells que m’ha emocionat, perquè m’ha pillat a meitat escriure l’article d’esta setmana que parla tant de Déu, és aquell quan Benet XVI està a punt de dir-li al cardenal Jorge Bergoglio que té pensat abdicar i, aleshores, Joseph Ratzinguer li confesa que el més difícil per a ell en els darrers temps era escoltar la veu de Déu, que quan era més jove la podia escoltar neta i clara i que en fer-ho, li donava molta pau, aleshores, Bergoglio, amb una certa perplexitat li deia: «Sent vosté Papa no ho té més fàcil, santedat?», i Ratzinguer li digué, escaridament, que no.

Resulta impactant escoltar eixes paraules que sonen a catàstrofe vital, a desorientació final. Bergoglio, aleshores, li contà que els pitjors moments del seu sacerdoci van ser quan fou desterrat, lluny de Buenos Aires, per la seua encara no ben explicada relació amb la dictadura del dictador Videla, quan ell diu en un sermó que així com un televisor necessita una antena receptora d’una senyal i que de vegades la televisió no anava per culpa de l’antena o del senyal, ell confessava que hi havia dies en que era incapaç de rebre correctament la senyal de Déu, que com aquell era un d’eixos dies, ell no es considerava amb el dret de fer als feligresos un sermó i abandonava l’altar.

Hauré repassar l’antena perquè, diuen els rectors estimats, que el senyal, que el missatge, sí que arriba en tot moment.