Escorcollar Marcuse

Ahir, oficialment, va arribar l’estiu i demà, nit de Sant Joan, celebrarem el solstici, com bons mediterranis. Menjarem, beurem, ballarem, botarem la foguera i ens escabussarem a la mar o simplement ens banyarem els peus, tot i que amb el canvi climàtic ja porten dies arremullant-nos. A l’estiu tot el món o tota cuca, viu. O món o cuca, que de discrepàncies en tenim fins i tot al refranyer. Sempre està bé discrepar, encara que siga per les sabates o per les botes, com les sogres i les nores de les seguidilles d’Altea que canta Christian Penalba. Si les sabates donen molt de joc al psicoanàlisi, la dialèctica ni us conte el que aporta al pensament. Recordeu Hegel i Marx. ¿Qui no ens diu que les nores i les sogres de les seguidilles estaven practicant la dialèctica? Tot pot passar al país de l’olivera.

De mons i cuques parlàvem al Cafè Lisboa prenent la fresca, una manera figurada de comentar els resultats de les eleccions europees, bé que amb l’Eurocopa i amb les declaracions del capità de la selecció gal·la de futbol Kylian Mbappé animant els francesos a votar per a impedir que governe l’extrema dreta al seu país, els resultats de les europees a casa nostra ja quasi han passat a l’oblit. Som un poble que oblida ràpid, i més encara amb el poder terapèutic del futbol, un bàlsam per a recompondre, si cal, les despulles del naufragi. Però, a la tertúlia, més d’un habitual encara va gemecar pels resultats electorals com va fer el profeta Jeremies pel setge de Jerusalem i la destrucció del Temple. Servidor ja no té el cos per a xanglots de gin-tònic. Si he de sentir les lamentacions de Jeremies, preferisc les que va compondre Tomás Luis de Victoria.

Fa uns dies, José Luis Villacañas Berlanga ens va explicar al Levante-EMV que una mala jornada electoral és com un incendi d’estiu. Ens obliga a recordar que els focs s’apaguen a l’hivern. Les catàstrofes no ocorren en les eleccions, s’albiren i cal treballar per a previndre-les. Però som panxacontents, per no dir gos manta faena fuig, i estem molt a gust patint la síndrome sistèmica del ploramiques que tan rebé li va al sistema per a tindre la gent s’entretinguda amb el kleenex i evitar que passe a la praxi. I no ho dic només pel valencianisme, perquè caldria reflexionar molt sobre la voluntat de ser, la voluntat de fer i la voluntat de poder, i això és massa Nietzsche.

Quan raone amb Josep Vicent Mascarell, cosa que faig prou sovint, sempre arribem a la conclusió que actualment no hi ha ningú que ens explique què collons passa al món. No en tenim cap Heidegger, ni Sartre, ni Arendt, ni Foucault, ni Habermas, posem per cas, que ho faça, per molt que Byung-Chul predique des de Berlín. Lluitem pel medi ambient per a que el planeta no desaparega i ací estem matant-nos en guerres per tot arreu, cometent o consentint genocidis, negant el pa i la sal, venent armes, creant arsenals d’armament nuclear que podrien destruir diverses galàxies, pujant als altars el neoliberalisme, convertint la socialdemocràcia en socioliberalisme, fent triomfar els populismes i l’anarcocapitalisme per la via democràtica, i alguns desficacis més. Qui ens explica aquestes contradiccions? Quedarà algú per a gaudir del planeta?

En açò de buscar explicacions, vaig proposar als tertulians del Lisboa la lectura d’Estudio sobre la autoridad, de Herbert Marcuse, que acaba de publicar Bauplan, una editorial dedicada a l’assaig que s’ha afegit a la tendència de llibres de petit format a preus molt econòmics, com d’un temps ençà fan Siruela, Acantilado, Anagrama, Casimiro, Viena i, ara també, Penguin Random House, Adriana Hidalgo, Cal Carré, Periscopi o Barlin. Estudio sobre la autoridad és la introducció que Marcuse va fer el 1936 per als Estudios sobre la autoridad y la família, la gran obra de la sociologia de l’Escola de Frankfurt que va intentar desentranyar les arrels del feixisme en el mateix moment que estava triomfant a Alemanya. Crec que és un bon moment per a revisar aquest treball, encara que per molt que alguns s’empenyen, no estem als anys 30 del segle passat, tot i que el feixisme sempre és el feixisme. Seria convenient acostar-se a Marcuse i revisar el que diu sobre l’alienació -no confondre amb alineació de la Roja- i el poder dels mitjans de comunicació de masses reemplaçant la família en la construcció de la consciència. Igual escorcollant Marcuse trobem alguna resposta.

Parlant de consciència, de consciència de ser, clar, vaig recomanar als tertulians dues esplèndides novel·les que han aparegut fa un parell de mesos: El boxeador, d’Alfons Cervera, i Qui de casa se’n va, de Toni Cucarella. Si amb la primera Cervera torna a Los Yesares, l’univers del seu cicle novel·lesc de la memòria, per a recordar-nos que l’escriptura és una forma de lluitar contra l’oblit, la por i el silenci, amb la segona Cucarella torna a Xàtiva, al carrer de les Ànimes, per recuperar la memòria, la identitat i la consciència. Consciència per a saber i per a deixar de fingir que no ho saps. De nou, Marcuse.

Estaven parlant de la memòria quan se’ns va colar la concòrdia a la tertúlia. Va ser inevitable. Consens és censura, diu Maria Garcés i ens recorda constantment Toni Mollà. Consens i concòrdia tenen el mateix camp semàntic. Queda clar? Quan tens consciència no valen concòrdies de cap tipus i menys com la que s’ha obstinat la dreta en defensar al nostre país per a impulsar lleis reprovades per l’ONU que pretenen blanquejar la dictadura franquista. El franquisme també va ser sociològic i va imposar la seua política de memòria, la dels que havien guanyat la guerra, a colps de por, repressió i silenci. Els morts dels vencedors van ser santificats durant quaranta anys; els morts dels vençuts -més de 150.000 per la repressió franquista- encara esperen a les cunetes. Crec que ja ningú dubta que la Transició va practicar el consens amb tot el camp semàntic que assenyala Marina Garcés. El feixisme mai no se’n va anar del nostre país. Obrir les fosses és el crit i la justícia d’Antígona, a qui Creont, rei de Tebas, li va prohibir soterrar el cos del seu germà Polinices. Cervera y Cucarella han escrit contra l’oblit per a recordar-nos que, com diu una de les veus narradores d’El boxeador, les guerres comencen quan comencen i no s’acaben mai. Les guerres no acaben, però les tertúlies si. Els bars tanquen.

Suscríbete para seguir leyendo