Josep Iborra, un sibarita de les idees

Per encàrrec de Joaquim Azagra, l’octubre de 1992 vaig dirigir un curs «A propòsit de l’obra de Joan Fuster» a la seu valenciana de la Universitat Menéndez Pelayo. La mort de l’escriptor va impossibilitar que Fuster dictara la conferència de cloenda d’una setmana de debats. Hi van participar els sociòlegs Benjamín Oltra i Rafael Ninyoles, els historiadors Miquel Batllori i Manuel Ardit, els economistes Ernest Lluch i Joan-Antoni Ybarra juntament amb altres coneixedors de diferents aspectes de l’obra fusteriana com Vicent Raga, Francesc Pérez Moragon, Josep Iborra, Adolf Beltran o Josep-Maria Castellet. 

Abans d’iniciar la tercera sessió, Vicent Raga, que acabava d’impartir una classe magistral sobre «l’estil fusterià», em va recomanar amistosament que, durant la presentació de Josep Iborra, no em limitara a destacar la dedicació del ponent a l’estudi de Joan Fuster i que en posara en valor l’obra de producció pròpia. Una obra, segons m’insistia Raga, tan destacable com desconeguda. Vaig quedar una mica parat, he de confessar-ho. Jo coneixia personalment Josep Iborra de feia anys i, més enllà de la seua dedicació a la crítica literària en diversos mitjans -Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, entre altres- només n’havia llegit un antic volum de narracions titulat Paràboles i prou i, per descomptat, el canònic Fuster Portàtil, que jo pensava destacar precisament durant la presentació protocol·lària. Un assaig, vull remarcar-ho, encara avui imprescindible per a la comprensió global de l’assagista de Sueca i de la influència que havia irradiat durant dècades. 

No recorde ben bé com vaig eixir de l’embolic. Però la recomanació de Vicent Raga va motivar el meu interès per una obra creativa que Josep Iborra, modest fins a l’exageració, havia mantingut en la discreció més educada. Serà anys després que començarem -que començaré, si més no- a descobrir l’assagista subterrani Josep Iborra. En vida, Iborra només va publicar Inflexions (2005) i en acabant Breviari d’un bizantí (2007), un tast en dos volums de l’obra oceànica i personalíssima que els lectors descobrirem massa a poc a poc. L’estupor -un volum ja pòstum, a cura del seu fill Enric- no va arribar a les llibreries fins l’any 2018. Amb tot, aquesta trilogia ja hauria estat més que suficient per considerar Iborra un dels millors assagistes en llengua catalana del segle XX. Ben mirat, i en paral·lel al seu amic Joan Fuster -a qui Josep Iborra havia conegut el 1948-, es tracta potser de l’assagista de major obertura quant als temes i preocupacions humanístiques personals, incloses les arts plàstiques, la cultura musical i altres centres d’interès propis de la modernitat. Potser fins i tot el més «literari». En qualsevol cas, un gran entre els més grans, massa anys soterrat per unes circumstàncies col·lectives que han determinat la nostra cultura en el seu conjunt i moltes biografies personals. 

L’estupor ens avançava una primera part del material inèdit que havia deixat Josep Iborra a la seua mort, esdevinguda el 2011. És el llibre que va capgirar la meua consideració d’un escriptor sibarita de les idees, al capdavall la matèria primera dels seus escrits. Una fita, vist des d’ara, ja de referència canònica en el món de l’assaig humanístic, no solament en català, ja que recull els valors generals del gènere: l’erudició, l’agudesa intel·lectual en l’enfocament, l’autoindagació permanent i la subjectivitat connexa de l’expressió, servides en una prosa fragmentària però constant i un estil contrari a la «prosa sonajero» a què es referien sovint Juan Marsé i Rafael Chirbes. De fet, Iborra escriu amb un llenguatge elaborat però comprensible tal com demana un gènere «didàctic» com és l’assaig: «L’engolament», escriu, «és sempre una manifestació d’egolatria, de vanitat, per a impressionar els altres i fer-se valdre a costa de fer-se entendre».

La publicació posterior del Diari 1965-1977 i ara d’El vici de la instropecció -un flux literari que, segons els editors, creixerà encara en volums que vindran- confirma finalment l’escriptor com un dels millors fills literaris de Michel de Montaigne -al qual, per cert, dedica «Espigolant Montaigne», un assaig la importància del qual subratlla en les constants referències que en fa en la suggeridora «Correspondència amb Josep Garcia Richart» que tanca el El vici de la instropecció. Les pàgines dedicades al mateix Montaigne, però també a Paul Valéry, Flaubert o André Gide, Goethe o Dostoievski, entre molts altres que salpebren les pàgines, són una mostra sostinguda del seu coneixement cultural, de fina dissecció literària i també de divulgació pedagògica. Un gavadal de proses escrites potser fora d’hores que justifiquen la publicació pòstuma de l’obra completa d’aquest centaure de filòsof i escriptor que ens ajuda, entre molts altres aspectes, a connectar-nos amb la universalitat cultural sense llengües interposades. 

Recordant aquell Iborra que jo presentava «a propòsit de l’obra de Joan Fuster», no faig sinó autoinculpar-me pels anys que hem tardat a descobrir un ullal de coneixement que va viure massa a l’ombra. Almenys la seua producció literària, per descomptat. Siga com vulga, l’obra d’Iborra publicada fins ara s’ha convertit en una autèntica autobiografia intel·lectual: un repàs miscel·lani per les fonts de sentit literari, artístic, filosòfic i cívic d’un humanista que ataülla el món des de principis il·lustrats com la universalitat del coneixement, l’observació i el pensament lògic. Tossudament alçat contra l’irracionalisme i l’essencialisme nostàlgic: «La metafísica», llegim en les primeres pàgines d’El vici de la introspecció, «és una ocupació que només té sentit i justificació a l’hora vacant de prendre cafè». Introspectiu per obligació diguem-ne metodològica, enfrontat també «Contra el jo-isme» i «El jo exacerbat» que dècades més tard encimbellaran els pensadors postmoderns, tan narcisistes. Una producció literària -un autèntic work in progress- que dibuixa finalment la cultíssima mirada de l’autor sobre el món a través dels sedàs de la cultura i molt especialment de la literatura. No debades el mateix Josep Iborra havia anotat en un dels seus primers llibres que «en entrar al meu estudi, m’hi vaig veure assegut, llegint».