No en tenim cap Emmanuel Carrèrre. Intel·lectuals que agafen bolígraf i llibreta per assistir a un bany de realitat, com ara el macrojudici pels atemptats de 2015 a París, per analitzar sense pontificar. De lletraferits afrancesats anem sobrats, inclús de presumptes assagistes que han trobat aixopluc entre les plantes botàniques. Fa temps que el ‘nacionalisme màgic’ es va imposar en el relat polític valencià, una mena de creació mental on tota la col·lectivitat ha d’assumir les tesis d’una elit pretensiosa. Como si l’única identitat possible fora la dels seus escrits.
Carrèrre filosofa com els bons narradors que saben que la realitat supera la ficció. En canvi alguns aprenents de científics socials prefereixen que la seua ficció siga real, tant sí com no. Els autoproclamats hereus de Joan Fuster són els pitjors, amb avatar inclòs, o sense.
En el 9 d’Octubre del sisé any botànic, on les forces governamentals amaguen la identitat darrere de polítiques festives, cal prestar atenció al llibre d’Antoni Rico ‘Joan Fuster i el pensament nacional’ (Afers, 2021). Una proposta històrica sobre l’intel·lectual valencià. Perquè a diferència de succedanis, Rico recorda que Fuster no va dir «què pensar», sinó «en què pensar».
El pensament modernitzador de Fuster va impactar. El context és ben sabut, i imaginar que pensaria ara sobre tal o qual assumpte deixa la interpretació lluny dels paràmetres científics. En canvi, la proposta política derivada per activa o per passiva del fusterianisme, encara provoca discussió. L’anàlisi de Rico és una genealogia rigorosa, amb un capítol d’especial atenció: ‘El neovalencianisme’. Bona cronologia de tota mena de grupuscles fins a la coneguda absorció del PSPV pel PSOE. Sembla que la història pot repetir-se, ara amb allò que era conegut fins fa poc com el Bloc, amb la nova plataforma estatal de reunificació de les esquerres.
Pocs càrrecs institucionals del neovalencianisme usa ja «País Valencià» per referir-se al «territori», l’expressió imposada fins i tot en la recuperada televisió pública. Per tant, pensar en una identificació superior resulta tan minoritària, que fins i tot els mateixos hereus del pensament polític de Fuster s’inventaren primer ‘corredor mediterrani’ i fa poc una ‘Commonwealth catalano-valenciano-balear’. ‘Commonwealth mediterrània’ n’és la fusió botànica.
La dreta valenciana, i de vegades una part de l’esquerra jacobina, va fer de l’anticatalanisme el seu cavall de batalla, i com diu Ferran Archilés al pròleg del llibre de Rico, «Joan Fuster esdevingué definitivament herètic». Ho analitza a la perfecció Juan Luis Sancho Lluna en ‘Anticatalanismo y transición política. Los orígenes del conficto valenciano (1976-1082)’ (PUV, 2020). Rescata la controvèrsia Fuster-Diego Sevilla, de vegades oblidada conscientment, i la «ceremonia de la confusió» d’aquelles Falles de 1963, on la comissió Peu de la Creu-Juan de Villarrasa va desfilar en la cavalcada del ninot amb imatges de Fuster baix el lema ‘El mundo de los infiernos’, i on al final de la cavalcada les imatges i exemplars de ‘El País Valenciano’ foren cremats davant el balcó de l’ajuntament. «De este modo, la “esponteneidad popular” iba a derivar en un movimiento social reaccionario controlado por el poder municipal. Fue la forma que tuvieron las clases populares valencianes de ‘ofrendar nuevas glorias a España», diu Sancho Lluna.
Desmuntar el relat del populisme és complicat, com saben els racionalistes argentins llevat de Laclau, i sense dubte la millor aportació del llibre és la clarificadora «Cronología del blaverismo y la violencia política», on queda ben demostrar que els poders fàctics que barrejaren el populisme i el neofranquisme van usar la violència contra les primeres autoritats democràtiques, i que baix el paraigua de ‘catalanista’ es va organitzar una ‘kale borroca’ contra l’apertura democràtica i autonomista. Els hereus d’aquella batalla contra el ‘francés’, o siga contra la raó. Fins i tot, ara ben avançat el segle XXI, alguns sectors conservadors encara usen un corcat discurs anticatalanista en contra de qualsevol obertura modernitzadora. Són els únics que creuen fil per randa el discurs de Fuster, encara que a la contra.
El 21 de juny de 1992 va morir Joan Fuster, l’intel·lectual valencià més influent de l’època contemporània, com queda demostrat.
