Giner i la superioritat de l'hereu

Marc Giner Giner, Giner de Murla, nascut a la pàtria del pilotari llegendari José Vicente Riera Calatayud, 'Nel de Murla', sabia en el seu interior que anava a guanyar el seu primer individual d'Escala i Corda res més xafar Pelayo vestit de blanc. I és que va jugar en pla mestre, ensenyant-li a l'espectador com sabia situar-se a cada moment del joc gràcies al poder de la seua intel·ligència i tot acompanyat amb una expressió en el seu colp que fa justícia al seu bon estil.

En el seu potent físic també deixava entreveure la personalitat d'un mariner de grans aigües, sense el menor escrúpol de guanyar com més prompte millor a un minvat Marc -que va demanar retardar una setmana la partida per lesió- degut a l'ambició, eixa fam de glòria que solament tenen els números u. I no se li va escapar, ja que la seua victòria 60-50 davant de Marc suposa la ruptura de l'hegemonia de Puchol ll en l'Individual, absent aquest any a causa de una greu lesió que l'ha apartat dels trinquets mig any.

Puchol II, un guanyador d'època

El paper de l'hereu

No passava de les onze hores, i a Giner no se li esborrava el somriure de la seua cara, com si ja haguera assumit el paper de l'hereu del número u de l'Escala i Corda. Emparat per una legió de seguidors capitanejada per sa mare, que regalava samarretes i barrets amb el seu nom a mode de merchandising abans d'entrar a la pista, se li notava feliç. Mentre calfava, tirava salutacions a l'escala, feia l'ullet a la galeria del dau i abraçava a la gent del palquet, on es trobava el gran Bene, fidel seguidor de Puchol ll i pel qual havia apostat abans de començar la final.

El carrer Pelayo, eixe temple de la pilota valenciana, albergava una reguera de gent, veïns de Murla i Montserrat majoritàriament, a mitjan matí, una imatge que s'alçava com un paisatge perdut en la memòria que gràcies a les grans finals s'identifiquen com a vells records i grans amors a la pilota valenciana. I és que Pelayo ple és d'una bellesa colpidora: el cruixit sensorial de la pilota ací dins és tan autèntic que es fa exclusiu. La seua sacsejada emocional també. Igual que la bellesa de l'expressió del joc en una gran final de l'Individual com la d'aquest diumenge.

Marc va patir l'altra cara: la seua mirada perduda recolzada en la muralla mentre el seu oponent alçava el títol era la frustració d'un amor (de moment) impossible: era la segona final del mà a mà que perdia. Això sí, el vertigen que suposava jugar amb les seues condicions físiques, el sofriment mateix, va estar a punt de transformar-la en glòria i eixir vencedor.

Sara, la força de Marc

La partida estava costa amunt fins que la parella de Marc, Sara, es va posar en la primera fila de la galeria del dau i tot va canviar. Concretament, des de la localitat 12 de la fila zero, la parella de Marc li va transmetre la força per a fer fins a cinc jocs seguits i va posar la final 50-50. Sara va ser el seu principal alé. La distància era de 50-25. Pràcticament, no li quedaven forces al pilotari de Montserrat i va aconseguir igualar la partida a les 13.01 hores. La catedral estava roent. Pur èxtasi. Els nervis a flor de pell. Sara es tremolava sencera, es colpejava les cames per a mantindre el tipus: "Cal seguir així. Anem, creu-t'ho", li deia. "Quina barbaritat", es repetia constantment després de l'empat perquè només ella sabia el que havia patit Marc fins a arribar ací. No sabia si plorar, estava a la vora de l'atac. Al final la partida es va escapar i tot va quedar en un esforç titànic de Marc. Ahí queda l'exemple (per a la història també).

Giner, com és tot un personatge excèntric, una vegada va deixar testimoniatge del seu talent amb la victòria, es va col·locar un d'eixos barrets que estava repartint sa mare al principi de la partida per a celebrar el seu primer Individual. El cercle s'havia tancat. Era la superioritat de l'hereu.