El rol espanyolitzadorde ‘la Roja’

Pensava escriure sobre el tuacte entre PP i Vox, que s’han dit el nom del porc. Però s’ha creuat pel camí l’Eurocopa i, com va dir Camus —provocant la ira de Sartre— el futbol és més important que la política. I ací estic, no per comentar la Final, sinó certes singularitats; com ara, que el partit ha sigut entre Espanya i Anglaterra i no entre Espanya i el Regne Unit, ja que allà cada nació té la seua selecció, cosa que ací provoca urticària i desautoritzacions, com la del Consell Superior d’Esports al conseller Vicent Marzà en 2015, per anomenar ‘seleccions nacionals’ els combinats autonòmics que representaven cadascuna de les federacions esportives del País Valencià.

Tot i que la meua passió futbolística és limitada —del món de la pilota sols m’interessa la que es cou al putxero—, quan dic que les seleccions autonòmiques tenen una càrrega simbòlica que transcendeix l’àmbit esportiu, sempre desperte en els aficionats el mateix entusiasme que una cervesa sense alcohol. Vaja, que no hi ha paral·lel entre la indiferència que mostren per la selecció autonòmica i l’entusiasme de diumenge passat als carrers de molts pobles i ciutats amb cotxes sonant el clàxon, banderes i cants de celebració.

Només des de la ingenuïtat es pot negar el rol espanyolitzador de ‘la Roja’ que ratifica el crit de guerra «España, España» i l’eslògan «Yo soy español, español, español». Mitificació d’un esport que fa del Real Madrid símbol de l’espanyolitat; del Barça, representació de la catalanitat i de l’Athletic de Bilbao expressió del nacionalisme basc. El València, en canvi, no ha sigut mai un referent de l’univers simbòlic del valencianisme, ni la selecció valenciana un signe d’autoreconeixement com a poble. Que les seleccions autonòmiques ajudarien a vertebrar l’Espanya plural? Per això no les promocionen —el ritual d’un partit anual és com dir una vegada a l’any els pecats al confessor—, perquè seria en detriment de la identificació col·lectiva que propicia la selecció ‘nacional’.