Estellés, el gran senyor de les paraules

Són les tres de la matinada. Vicent Andrés Estellés arriba a casa després d’un dia de treball al periòdic: redactant notícies, elaborant un article sobre cinema, revisant un reportatge i inclús fent una crònica de societat. En entrar al domicili es lleva la corbata. Com cada nit, la seua filla li està esperant desperta al llit; en escoltar-lo li demana un got d’aigua. Pare i filla aprofiten per a parlar de les seues coses. Després del bes, Carmina s’adorm escoltant el teclejar de la màquina d’escriure, com si fora una cançó de bressol. El periodista, ara que tots dormen, es posa les ulleres i es converteix en poeta: mentre dormen les teues gents, tu sols estaràs despert. Per la nit escriu, llig, pensa i plora, perquè la nit és el seu regne: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Entre somnis algun veí escolta llunyanament el colpeig rítmic i compassat de les tecles que coincideix amb les campanades de les quatre que sonen en l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel de Burjassot.

Durant el dia, Estellés escrivia en qualsevol moment; mentre parlava era capaç de prendre notes. Tenia una gran capacitat de captar tot allò que li envoltava. Feia versos prenent un cafè; més d’un poema va veure la llum escrit en un tovalló. Normalment escrivia a mà amb una cal·ligrafia perfecta, amb lletra menuda, clara i amb poques correccions. Solia emprar una estilogràfica Montblanc. Per la nit posava negre sobre blanc les idees anotades. En certa ocasió va escriure seixanta fulls seguits de versos sense a penes fer correccions. Isabel, la seua dona, amb qui s’havia casat en 1955, era la primera lectora dels seus poemes; res es publicava sense que ella ho haguera llegit.

Llegir Estellés és fer un viatge per la nostra memòria col·lectiva. Per a ell allò quotidià es converteix en meravella: els carrers, els amors juvenils, els esdeveniments banals de la vida, els cinemes, la roba estesa als balcons... El poeta burjassoter fou un cronista del seu temps, retratant amb els versos els patiments dels vençuts, les famílies de dol per a tota la vida, la fam de la postguerra, la por, les humiliacions. En temps grisos de censura i autocensura emprava noms de clàssics llatins com Horaci, Virgili i Ovidi per parlar de coses que ocorrien a València, dient sense dir. Ell mateix reconeixia que es va emocionar el dia que conegué personalment a Salvador Espriu. Sentia tanta devoció per Ausiàs March que a sa casa el poeta gandienc era com un més de la família. Afirmava que el gran poeta clàssic havia segut el seu adust company inseparable i que havia procurat que l’estimaren els seus fills. Vicent Andrés Estellés no era un entre tants, era un poeta del poble i per al poble que agafava cada dia el tramvia o el trenet, que treballava i plorava cada jorn durant els anys amargs de la postguerra, anys de cauteles, en els quals les mares no sabien què fer per a sopar i els pares escoltaven ràdios estrangeres. Pacientment i en silenci ens deixà la millor obra poètica en valencià del segle XX. Ara que commemorem el centenari del seu naixement, la seua producció poètica s’ha convertit en un espill on mirar-nos i poder recuperar la identitat com a poble que forces que sembren confusió i sal estan amenaçant. Seria bo aprofitar l’Any Estellés per aprofundir en l’obra del que va qualificar Espriu com el gran senyor de les paraules. n