Al meu amic Dídac

Naixem i morim sense arribar a entendre ni la vida ni la mort, només ens acostumem. Ens acostumem al nou ser nascut, o ens acostumem a la seua absència sense arribar a entendre realment el que ha passat, per què ja no el veurem més. Te n’has anat, però has deixat molt, tot el teu amor a la teua família i als teus amics. Ens has deixat el teu somriure, la teua espontaneïtat, tots aquells passejos avinguda a dalt i avinguda a baix, les quedades a casa Sherry, aquells viatges desastrosos i entranyables de joventut i totes les teues idees a flor de pell i de cor del País i de la llengua.

Adeu Dídac, és veurem allà dalt, a la teua república amb àngels que parlaran valencià.