Tots fora!

 En l’últim article parlàvem del que va passar en Alaquàs els mesos previs a l’expulsió dels moriscos. En aquest, donarem unes pinzellades sobre el que va succeir després.

Com ja avançàvem no tots els moriscos van ser expulsats. El ban incloïa algunes excepcions; no parlarem de totes, si els ve de gust el poden trobar en la xarxa d’Internet sense cap problema. Sols ens referirem a la que deia que: “ Y para que se conserven las casas, ingenios de açucar, cosechas de arroz, y los regadios, y puedan dar noticia a los nuevos pobladores que vinieren, ha sido su Magestad servido, a petición nuestra...” Ací el Virrei, Luís Carrillo de Toledo, Marqués de Carazena, indicava que en cada lloc, de cada cent cases, se’n pogueren quedar sis moriscos, amb les seues esposes i fills fadrins.

Dit això, els direm que vàrem trobar uns documents a l’Arxiu del Col·legi de Corpus Christi, de l’any 1644, que ens permeten confirmar que alguns dels nostres avantpassats moriscos no varen ser expulsats d’Alaquàs. Es tracta d’uns rebuts pel pagament dels serveis que Maties Mijo prestava com estatger del Castell i les terres del senyor, i responsable dels criats que les treballaven. Els Mijo, i Mijo Mandoll, han deixat molt de rastre documental als arxius valencians, i el que resulta més interessant és que, també durant el període posterior a la conversió apareix algun exemple que ens dona a conéixer el nom sarraí, el qual ens permet vincular a tots els membres des del principi. A més cal recordar que la seua notorietat queda manifesta al capbreu de 1577 on apareix un carrer amb el seu nom.

La presència d’aquesta nissaga al nostre poble es remunta a 1478, any en el qual tenim la primera notícia documentada. I si varen tindre el gust de llegir el nostre article “Dacsa al titot”, recordaran que eren protagonistes de la compra de la “dacsa de les Índies”. El rastre documental que varen deixar ens posa de manifest que eren uns llauradors molt ben considerats; que van ocupar càrrecs al Consell del lloc, i amb bones relacions, fins i tot, amb el clero.

Doncs, bé. Esperonats per la troballa de Maties Mijo a mitjan segle XVII, mamprenguérem una recerca per tal d’esbrinar qui era el membre d’aquesta família que no havia sigut expulsat. Esforç i sort, cal reconéixer, ens han premiat amb el nom del morisc afortunat, i, a més, la casa on vivia.

La mateixa orde d’expulsió ja indicava que tots els béns que no pogueren portar damunt, a més de cases i terres, quedarien en poder del senyor del qual eren vassalls. Però, que passava amb els dels que es quedaven? El document que hem localitzat ho deixa ben palés.

El dia tretze d’octubre de 1609, l’endemà de l’eixida d’Alaquàs dels seus germans moriscos, Martí Mijo, que així li deien, va fer donació “voluntària” de dues fanecades de moreres en l’horta d’Alaquàs; dues cafissades de vinya en terme de Quart, i la casa on vivia en la plaça de Sant Nicolau (hui del Santíssim), en el cantó del carrer del forn. La donació era inter vivos amb efecte post mortem. El flamant comte li permetia mentrestant, viure i gaudir dels fruits de la terra; això sí, pagant-li els censos anuals corresponents.

Arrestat per homicidi

Des de llavors, fins al dèsset del mateix mes de l’any 1610, va establir a sis cristians en sengles cases que abans eren de moriscos. Aquest dia, fou arrestat per l’homicidi d’un acòlit de la Seu. Li va pegar una arcabussada des del balcó de sa casa. Fou jutjat i condemnat a tres anys de reclusió i cinc de desterrament del Regne. Entrà en la presó del Castell de Morella l’onze de juliol de 1611. Felip III, li va condonar la pena el vint d’abril de 1613. Va morir el vint-i-nou de desembre de 1628. Estava al Castell d’Alaquàs; completament sol; cap dels seus huit fills i filles que li quedaven en vida el va poder acompanyar.

Llavors, el Rei, pressionat pels senyorius de moriscos va permetre que alguns es quedaren; calia salvaguardar alguns conreus en els quals eren especialistes. La resta, tots fora.

No han canviat massa les coses. Ara és el color de la pell el que resulta imprescindible per a ser acceptat; i no tots els que toquen a les nostres portes la tenen igual. Incapaços d’admetre que el nostre genoma conté traces dels neandertals, amb tot el que això significa, tractem als de la nostra espècie discriminant-los pel seu lloc d’origen i nivell de melanina.

Quan els expulsàrem feia quasi vint anys que les remors en algaravia pels carrers, havien emmudit. Ara tornen a sentir-se, i, a més, dins dels murs del Palau on els nostres avantpassats no podien entrar. Nogensmenys, continuem mirant-los de reüll. Que miserables som!