La casa dels pares

Ara fa cinquanta anys, a l’estiu del 1974, el pare i la mare adquirien el pis cinqué -a la mateixa alçada que la germana de la mare, amb qui es podia passar la sal o una aspirina- d’un edifici nou, mirant el carrer Major de la ciutat, i l’església de santa Maria. I prop de la modernitat ciutadana del supermercat Simago. I del palau de la Marquesa, on havia faltat Pierre Méchain, mesurador del meridià anomenat de Greenwich, al pas per Castelló de la Plana. La casa s’obria amb tal futurisme, que en un mes passà de ser habitada pels cinc de la família, a quedar-n’hi pare i mare, perquè se’n casaren dos fills, i el menut marxà a la mili.  

“Aquí també s’està bé”, proclamava el pare cada any en tornar de les vacances festives al poble nadiu d’Herbers, amb l’esplèndida ironia dels muntanyencs emigrats a la costa. I en això coincidia en tertúlia amb els veïns urbans; per exemple, una nit silenciosa d’un colp d’Estat; i el dia de tornada del gran viatge a Itàlia, on el pare recordà els italians de la guerra d’Espanya, i la mare confirmà haver vist al Papa.  

La casa l’havien magistralment agenciada: amb la Singer, la mare constituí la vitalitat tèxtil de la ciutat, i amb la Underwood, el pare n’assegurà més de mig censo d’habitants. I amb dos instruments de la civilització d’Europa: l’escopeta de caçador que havia alimentat la família en la muntanya; i el clarinet, al qual lo pare arrencava la peça Granada, o la sumava a la guitarra -la meua, guardada en l’habitació que fa xamfrà-, i a la veu angèlica de la mare, en sobretaules familiars concitades per un recapte plenari o unes croquetes d’abadejo quaresmals. 

Ha canviat el segle, el mil·lenni. Com a tot arreu i sempre. I fa uns dies, mobles i instruments, i el retrat de matrimoni, han migrat a la muntanya, on des del segle XVI perviu la casa dels avis, i des d’ara hi perviuran tantes belles coses. Fa uns dies, mirant l’horitzó, vaig lliurar les claus de la casa que la mare i el pare havien creat, convençuts que hi havíem tingut refugi i hi tindrem sempre memòria. Cap dolor potser més gran que la pèrdua de la casa dels pares: el millor lloc, inoblidable per a qui hi ha viscut, des d’on mirar la plaça del món i de la vida.