Albert Ferrer amplia el seu colp d’ull sobre el Renaixement valencià

Després de l’èxit editorial aconseguit per Subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull (Ulleye, 2022), el professor en Història de l’Art de la Universitat de València Estudi General, Albert Ferrer Orts (Meliana 1965), ha ampliat l’obra amb onze nous capítols en els quals busseja en l’art valencià entre finals del segle XIV i, principalment, les acaballes del segle XVI.

Més subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull (Ulleye, 2024) afig nou material al ja conegut i ho estructura en tres grans parts: davant quem, post quem i epilogus.

El primer se centra en la singularitat del retaule de Fra Bonifaci Ferrer –personalitat a qui l’autor ja va dedicar en 2018 una monografia- i el paisatge en la pintura d’ascendència gòtic-flamenca del segle XV.

En la segona (i més nodrida, amb vint-i-tres capítols) el professor desgrana tot un ventall de novetats, aportant una visió renovada del que va suposar l’impacte de les novetats importades d’Itàlia, començant per analitzar per què l’art (renaixement) va ser anterior al pensament (humanisme) al contrari que va esdevindre al país veí. 

Ferrer també aborda l’impacte del paisatge quatrecentista en la pintura local, la personalitat de Jerónimo Vic com a ambaixador a la Roma del Cinquecento, la Germania a l’Horta, la peculiar biografia de Rodrigo de Mendoza com a noble, col·leccionista i mecenes, a més de probable avalador dels Hernandos en 1506, els qui van contribuir decisivament a introduir el renaixement transalpí.

Ferrer també escriu sobre l’influx de Leonardo da Vinci tant en el Regne de València com en la resta de la península Ibèrica, i, molt especialment, en el mestratge «no del tot reconegut en data de hui del més excels dels pintors valencians» Joan de Joanes, explica l’expert. 

Aquesta part central es tanca amb altres dos capítols amb Mencía de Mendoza com a protagonista i les seues fructíferes estades valencianes, posseïdora de fastuoses col·leccions de llibres, joies, tapissos i pintures que van trobar acomodament en el palau del Real de València després de contraure segones núpcies amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbri i en aquell temps també Virrei del Regne de València.

En la tercera i última de les tres parts, l’autor se centra en el món de la museografia i les seues circumstàncies pretèrites i contemporànies, amb especial atenció al Museu de Belles Arts de València, reflexionant en veu alta sobre les seues bondats i també els perills que aguaiten l’exercici de la història de l’art.

Finalitza aquest recorregut amb les seues conclusions i la bibliografia que ha seleccionat per a l’ocasió.

El text, desproveït de les habituals notes a peu de pàgina, on només apareix, succintament, quan fou publicat cada article, ara en forma de capítol, es basa en les darreres publicacions científiques i reflexions sobre el particular -algunes d’elles de forma conscientment anticipada-, amb la voluntat d’oferir al lector encuriosit per aquesta etapa cabdal una eina útil perquè puga descobrir per si sol els autors, les obres i els mecenes que catapultaren l’art casolà al nivell de les creacions del Quattrocento i Cinquecento transalpins. Al capdavall, una mena d’útil guia perquè cadascú puga interpretar-la i traure les seues pròpies conclusions.

Suscríbete para seguir leyendo