Ressenya de l' "Udol de la lloba"

Benaurada intranquil·litat

Amb L'udol de la lloba, Isabel Canet Ferrer s'estrena com a autora de poesia, avalada pel Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi en la 41a convocatòria. Un debut vigorós. Un seguit de quaranta-un poemes que obeeixen a l'expressió d'un desassossec intern que crec que no erre si dic que ha estat summament productiu per a l'escriptura.

Diu Marion Muller-Colard en un assaig titulat La intranquil·litat: «la intranquil·litat ens aboca a reprendre el joc sense parar, a crear, a recrear». I es pregunta: «És l'escriptura que et fa intranquil o és la intranquil·litat que et fa escriptor?». En el cas de la nostra poeta, la inquietud i l'inconformisme comporten un replantejament existencial («I tot m’ho demane, l’art i la vida / perquè, llevat de la mort, no en sé res») i rebel·lar-se contra la resignació, contra la por que tenalla. Un clam íntim que esdevé col·lectiu des de la consciència i la condició de dona.

L'expressió d'aquesta rebel·lió és l'udol en forma de paraula poètica: «Sola, preciosa, t'ha arribat l'hora d'udolar / ran del cingle tanta demència. / Després, mossega. Mossega amb ràbia.»

Alliberar-se de la por és un motiu que recorre el llibre. I ser capaç de parlar, de tu a tu, a la por de l'altre: «he perdut la por a la teua por» —diu un vers de «Mascarada». «Soc un espill que et retorna la imatge / esfereïdora de la impotència.» Contra la resignació, contra la por paralitzadora, el desig és l'al·licient, allò que atrau i fa avançar i obre camins: «Amb tot, camines, esclafes, / esmicoles, devastes, sempre endavant. / Quina gran fe malgrat els obstacles / de creure que ho podrem capgirar, / que sorgiran de la nostra pols / estrelles titil·lants de capvespre.» El desig és la victòria.