Alba Sabaté: “Malgrat tindre-ho tot en contra, Joan Salvat-Papasseit va escriure un cant a la vida”

Vicent Andrés Estellés i Joan Salvat-Papasseit no van coincidir en el temps per qüestió de setmanes. Fa ara cent anys, el setembre de 1924 va nàixer el fill del forner a Burjassot mentre, en agost, un jove Papasseit, poeta d’Avantguarda, s’acomiadava del món prematurament.

Sobre ell parla hui "Va de Llibres" amb Alba Sabaté, Catedràtica de Llengua Catalana i Literatura a l’Institut Salvador Dalí del Prat de Llobregat, qui escriu sobre aquest “poeta en majúscula que estimava la vida” a la revista ‘FULL de Lectura 04.

Joan Salvat-Papasseit va passar molta pena en la seua curta vida. Com arriba una persona amb tants entrebancs a convertir-se en un poeta de la seua mida?

De naixement ho tenia tot en contra: perd al pare, acaba en un orfenat amb el seu germà i, quan surt amb 12 anys, ha de mantindre a la seua família. Crec que l’ensenyament que va rebre a l’orfenat va haver de ser bo i que ell havia de ser una persona amb un gran potencial i, sobretot, vitalista. El fet d’haver patit tant li espentà a veure la bellesa de la vida, a pensar que “el demà és millor que l’ahir”. Malauradament, va morir amb 30 anys a causa de la tuberculosi que arrossegava des del 1918, però, davant de tot açò, malgrat tindre-ho tot en contra, la seua poesia és un cant a la vida que encara emociona.

El seu treball pertany a les Avantguardes, colorit i experimental, però a la vegada no abandona la tradició. És eixa la seua particularitat?

Parlem d’un poeta que s’ho ha fet tot ell i que, amb el seu bagatge, és capaç de conéixer el Futurisme d’Itàlia, és un poeta d’Avantguardes que treballa el cal·ligrama, juga amb les lletres, la tipografia… agafa la modernitat, però, era tan bo, que també copsa la tradició poètica i fa eixa barreja de modernitat i tradició. Això és el que el fa un poeta excepcional.

Què té d’especial ‘El poema de la rosa als llavis’, que reedita ara Sembra Llibres, i va ser considerat per Joan Fuster com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea?

Soc professora d’institut i quan veiem el llibre a classe, crida l’atenció dels alumnes perquè ho veuen massa explícit amb l’erotisme. Però quan el llegeixes en silenci, ‘El poema de la rosa als llavis’ és una manera molt dolça d’explicar el que mou la humanitat: la sexualitat i el sexe”.

Papasseit i Estellés no van coincidir en el temps, però existeix un vincle.

Tots dos eren molt conscients dels seus orígens humils i aquest lligam amb la societat és el que, posteriorment, els ha fet populars a través de moviments com la Nova Cançó, per al qual cantar a aquests poetes era sentir-se part d'una comunitat defensora d'uns drets.