La germana aigua

El clima mediterrani és extremat, de contrasts, irregular, encara que la nostra comarca té una pluviositat més alta que la resta del territori valencià, poden arribar anys de sequera, d’altes temperatures, inclús d’incendis que cremen terres i muntanyes. Este escenari ha fet, de sempre, mirar el cel, tractar d’endevinar els capricis de l’oratge, amb els seus vents canviants, les possibles pluges o la seua absència massa llarga. Per això mateix, no sols els treballadors de la terra, han intentat conéixer i avaluar els possibles recursos d’aigua superficial i subterrània, amb la pretensió d’aprofitar-los quan l’oratge nega les pluges necessàries per a la sembra i apareixen els dubtes sobre el balanç de la collita. De tal manera que tradicionalment s’ha intentat corregir els dèficits d’aigua per al reg amb una complexa enginyeria de basses, canals, séquies, pous, motors, entre altres. Tals pràctiques han configurat significativament la nostra cultura agrària valenciana, ben justament lloada per propis i estranys.

Més enllà de la religiositat popular, les rogatives que s’han celebrat a l’ermita de Santa Anna, amb tot un complex ritual de trasllat de la imatge a la Seu, ens informen de les vicissituds de l’oratge en les nostres terres. Durant segles, els documents ens parlen de tot un cicle, reiterat cada pocs anys, de sequera i d’aiguats, de falta d’aigua o d’excés, d’una irregularitat manifesta. Tot amb tot, el fenomen més freqüent és la insuficiència de les pluges per a l’agricultura, amb les dramàtiques conseqüències de fam i malalties. Només, en temps més recents, la introducció dels motors i encara més recent la construcció del pantà de Beniarrés, acabat em 1971, van millorar la situació del reg. L’aigua sempre ha sigut un bé escàs i ha produït tota una legislació i uns costums de gran interés no sols econòmic, sinó de construcció de la xarxa de séquies, que han configurat una de les més grans aportacions a la nostra història per obra d’un poble de llauradors. 

Ara que la sequera fa enyorar les aigües abundants d’altres temps, potser fóra útil mirar els rius, els barrancs, les rambles, els aqüífers, massa sovint oblidats o embrutats o refets, o les fonts que ja no ragen i no poden saciar la set dels caminants. Ara, entre els elements citats, podríem recordar els humils barrancs, que mereixen la nostra atenció i el nostre respecte perquè són com les venes que asseguren, quan plou, la distribució de l’aigua. Els seus noms, a vegades diferents segons cada secció del curs, són una cançó popular que no s’oblida mai, feta de noms d’arbres i arbusts: garrofer, lledoner, prunera, xop, murta, joncar, figuera o parra; de colors: blanc o verd; de noms d’animals: llop, rabosa o bouet; de noms i cognoms de persona, d’ocupacions: Atanasi, Borrell, Cardona, Ferrer, Lloret, Moratal, l’Estudiant, els Emboscats o un frare anònim; de llocs i construccions: Beniopa, Xeraco, castell, església o pou; de sants com Antoni o Nicolau; de mobles com la cadira; de treballs al camp com la jovada o d’encreuament de camins, com forcall, i molts més. Tot un testimoni de la llengua, dels costums, de l’observació de la naturalesa, del desig tan humà de posar nom a la realitat. 

Els barrancs són els parents pobres del rius, però que també tenen les seues divisions o categories dins del propi estament: quasi rius o riuets, quan tenen aigua durant més temps, els que desemboquen a la mar; els que es perden a la terra, a la marjal, els que tenen els seu misteri perquè apareixen i desapareixen, els que salten com acròbates en cataractes ocasionals, els que no han portat mai aigua des de temps immemorial, com de desert, els que enganyen i de sobte ataquen o els que ja només són abocadors de deixalles... 

Sant Francesc d’Assís, en el seu ‘Càntic de les creatures’, va lloar el Senyor per la germana Aigua, «que és tan útil, humil, preciosa i casta». Naixia així l’himne més meravellós sobre l’aigua: digna de ser lloada per ser útil i beneficiosa per a la vida; humil perquè sempre està disposada a servir als altres; preciosa per ser de gran valor, més que qualsevol diamant o maragda; casta per la seua puresa i netedat, capaç de purificar i retornar la bellesa primigènia. L’himne joiós també pot convertir-se en un plany perquè, per obra dels humans, l’aigua apareix bruta i infectada, menyspreada i consumida excessivament per creure que no s’acabarà mai, per ser causa de litigis i d’enfrontaments amb qui no en tenen, objecte de negoci quan és un bé universal que no es pot negar a ningú.

En temps d’abundància o d’estretor, sempre caldrà recordar que som administradors, no amos tirànics de la naturalesa. Cal seguir amb pràctiques respectuoses, com ens han ensenyat molts dels nostres avantpassats, que van fer d’uns aiguamolls improductius o d’un secà erm, hortes que s’acostaven a les mítiques descripcions del paradís. Sense necessitat d’enyorar el passat, sempre serà d’utilitat fer balanç sobre com deixarem l’herència rebuda als nostres descendents.