La «xitxarra», amb el seu cant incansable, és un personatge imprescindible del paisatge estiuenc. El seu carrisqueig està produït per dos membranes situades a cada costat del primer segment de l’abdomen, que, friccionades en combinació amb sengles sacs d’aire que actuen com a caixes de ressonància, produïxen un so estrident i repetitiu que funciona com a reclam dels mascles per a atraure les femelles. Arran de la faula d’Isop, recreada per La Fontaine, les xitxarres simbolitzen un alegre i negligent vitalisme, enfront de les laborioses i previsores formigues. Però en cada cultura els símbols varien. A la Xina, per exemple, són considerades un menjar exquisit. Amb eixe destí la veritat és que tampoc calia ser tan previsor.
