"Està cloc-piu", "té més tecles que un piano","tocar-se el nas", "ningu caça sense gos" o "anar de gorra" són expressions de la nostra terra, úniques, i que, en certa manera, ens caracteritzen d'una o d'altra manera. Joan Ll. Sanxis i Forriols, escritor i historiador, les ha recollit quasi totes a "Saviesa popular. Recull de refranys i frases fetes". L'autor defensa que "no és un llibre més de refranys, si no un que pretén que aquests recursos lingüístics recuperen la presència a la comunicació quotidiana".

Sanxis porta molts anys treballant sobre aquest document i explica que hi ha una cosa que el diferència de la resta "el que més m'ha costat ha sigut la classificació, en tots els llibre publicats a dia d'avui és impossible trobar res". "Hi ha de més complets però no millor estructurats", senyala.

L'autor ho té clar "amb aquest recull no es pretén aturar el temps i quedar-se en el passat. La llengua, com a tal, és un element viu". No obstant, puntualitza "en tota evolució humana el coneixement i l'ús d'aquests recursos (refranys, frases fetes, dites) són essencials per arrelar el futur al passat i evitar així, el trecament entre el que érem i el que serem".

Sanxis afirma que "un poble no pot viure sense cultura ja que quan n'empra una d'aliena acaba per alienarse a sí mateix". Així, l'escritor reafirmaque: "la llengua és el fruït de la història, la cultura i la manera de viure, si es perd, al final perdem el que nosaltres mateixa som". Per això, apel·la a aquests recursos perquè és on el poble concentra tota la seua experiència, tota la seua saviesa popular, i perquè, a més, "han de ser preservats per tal que els nostres nets puguen disfrutar d'ells, tal i com, ara ho fem nosaltres".

Sanxis no es contenta amb la defensa si no que contrataca amb anécdotes viscudes al llarg del món contra els que pensen que aquests recursos lingüístics són una questió "restringida i localista", com una que explica al pròleg del seu llibre: "quan estava de vacances a Tunisia, un dels components del grup amb que viatjava es va retrasar i a la seua arrivada el guia li comentà 'a quien madruga, Alá le ayuda'. Alguns li recriminaren que era 'Dios¡, i no Alá el protagonista del refrany".L'autor qüestiona quí és, en realitat, el "pare" d'aquesta dita si tenim en compte que els àrabs estigueren set segles a la peninsula. Per tant, Sanxis conclueix "la gent que desprecia l'ús i la posada en valor d'aquests recursos lingüístics per ser localistes o restringits està equivoca i és molt ingorant".

Sanxis apunta que els refranys i les frases fetes són "un fet social" i que "si la comunicació és la primera raó de ser de la llengua, podem dir que l'home que millor s'expressa, millor es comunica". Així que "lluitar per la llengua que ens identifica com a poble i ens individualitza és un deure i una responsabilitat per a tots nosaltres".